A l’hora de sopar del divendres, en Ramon Poc, al no poder-nos calçar les raquetes per la falta de neu, proposa fer dos grups amb recorreguts diferents: un, que sortiria a un quart de nou per intentar assolir el Salòria i l’altre, més tard, faria un itinerari més curt.
Un vent huracanat i enfuriat no deixa de rugir durant tota la nit. El seus variats registres semblen rugits d’animals embravits, ploralles prolongades i agudes d’infants o sons que pareixen pertànyer a un altre món. La nit és gèlida: 20 graus sota cero.
Quan baixem a esmorzar el segon grup, el primer ja està en camí del coll de Conflent. A tres quarts d’onze, amb una temperatura de 14 graus sota cero, i comandats per en David, el mateix guia de l’any passat, els 33 integrants del grup ens posem en marxa per la pista, enfarinada i sobretot gelada, que passa per davant de l’hotel i que es dirigeix cap al coll de Conflent. Dos nens, desafiant el fred, fan relliscar els trineus per damunt d’una taca de neu a prop del camí. Aviat, deixem a la dreta el cartell “Zona de ramaderia”. Més amunt, a una bifurcació, seguim per la indicació “Riu Salòria / Borda de Gabatxó”. A partir d’aquí, un mantell blanc va cobrint les petites pedres de la pista. De seguida, ens creuem amb Ramon Poc. Ens diu que ell i tres més s’han donat la volta a l’arribar al coll de Conflent pel fort vent que feia, però els altres quatre companys han continuat cap al Salòria.
Nosaltres, aviat, abandonem la pista i ens desviem per un sender molt bonic que ens porta al riu Salòria, tal com indica un cartell. És un indret arrecerat i assolellat; una bona capa de neu cobreix el llit del riu, completament gelat. En David retira, a cops de peu, la neu per veure si el gel resisteix el nostre pes al trepitjar-lo. Una vegada a l’altra vora del riu, ens aturem una estona per gaudir del sol que ens proporciona una bona temperatura. Una mena de monòlit, fet amb lloses de pissarra superposades, s’aixeca al costat del cartell que indica “Os de Civis 4”. 
Reprenem la marxa per la riba esquerra del Salòria, en direcció al poble. El camí és bonic i entretingut; abans d’arribar enfront de l’hotel, que descansa en un alt a l’altra banda del riu, un arbre abatut ens barra el pas; fem un petit rodeig i continuem pel sender que, de seguida, ens reserva una altra sorpresa: una corda, enganxada a la paret rocosa, ens ajuda a salvar un estret perillós, agreujat per la neu i el glaç, que cau verticalment sobre el riu; metres més avall, una segona corda ens permet creuar un rierol, completament gelat, que ens regala un parell de cascades precioses, cisellades pel glaç. Seguidament, el sender s’encamina cap al Salòria on finalitza al costat de la carretera que puja a l’hotel, però nosaltres avancem per una sèrie de bancals, sense camí definit, fins que ens trobem a l’altura d’Os de Civis, on el conjunt del poble presenta una distribució geomètrica harmònica: l’església de Sant Pere ocupa el vèrtex superior d’un triangle isòsceles, mentre que la base del mateix la formen el conjunt d’edificis que hi ha a la carretera. Per aquest tram, les fortes i fredes ventades amorteixen l’escalfor que ens anava proporcionant el sol. Després de contemplar el poble, a vista d’ocell, continuem per uns bancals, alguns amb tolls glaçats, en busca d’un pont que ens deixi a l’altre cantó del riu Setúria. Finalment, arribem al riu, però no veiem cap pont. Una generosa corrent d’aigua ens obliga a buscar el millor punt estratègic per salvar-la; per fi, quasi tocant a la paret d’una resclosa on el Setúria es divideix en dos petits braços, podem guanyar la riba contrària. Aquí ens trobem amb un altre problema: no veiem cap camí, ni senderó. A través d’una sèrie de falsos corriols, arribem a la pista que es dirigeix cap al poble, just al costat d’un indicador que diu: “Os de Civis 15’ “. Fem un petit tram d’aquest camí, fins als prats que rodejant el nucli urbà, on agafem un trencall que ens deixa al peu de l’església de Sant Pere, on el grup continua per un carrer empedrat, completament glaçat, fins arribar a la carretera. Alguns de nosaltres pugem els graons que porten a l’entrada de la senzilla església romànica, documentada l’any 1312, on destaquen l’absis semicircular i el campanar, que manté característiques pròpies de fortificació, com són les espitlleres del primer pis i les quatre obertures del segon. Des de la porxada del temple, es contempla el conjunt del caseriu, amb els terrats de pissarra emblanquinats, que s’escampa fins la carretera.
Un vent huracanat i enfuriat no deixa de rugir durant tota la nit. El seus variats registres semblen rugits d’animals embravits, ploralles prolongades i agudes d’infants o sons que pareixen pertànyer a un altre món. La nit és gèlida: 20 graus sota cero.
Quan baixem a esmorzar el segon grup, el primer ja està en camí del coll de Conflent. A tres quarts d’onze, amb una temperatura de 14 graus sota cero, i comandats per en David, el mateix guia de l’any passat, els 33 integrants del grup ens posem en marxa per la pista, enfarinada i sobretot gelada, que passa per davant de l’hotel i que es dirigeix cap al coll de Conflent. Dos nens, desafiant el fred, fan relliscar els trineus per damunt d’una taca de neu a prop del camí. Aviat, deixem a la dreta el cartell “Zona de ramaderia”. Més amunt, a una bifurcació, seguim per la indicació “Riu Salòria / Borda de Gabatxó”. A partir d’aquí, un mantell blanc va cobrint les petites pedres de la pista. De seguida, ens creuem amb Ramon Poc. Ens diu que ell i tres més s’han donat la volta a l’arribar al coll de Conflent pel fort vent que feia, però els altres quatre companys han continuat cap al Salòria.
Nosaltres, aviat, abandonem la pista i ens desviem per un sender molt bonic que ens porta al riu Salòria, tal com indica un cartell. És un indret arrecerat i assolellat; una bona capa de neu cobreix el llit del riu, completament gelat. En David retira, a cops de peu, la neu per veure si el gel resisteix el nostre pes al trepitjar-lo. Una vegada a l’altra vora del riu, ens aturem una estona per gaudir del sol que ens proporciona una bona temperatura. Una mena de monòlit, fet amb lloses de pissarra superposades, s’aixeca al costat del cartell que indica “Os de Civis 4”. 
Reprenem la marxa per la riba esquerra del Salòria, en direcció al poble. El camí és bonic i entretingut; abans d’arribar enfront de l’hotel, que descansa en un alt a l’altra banda del riu, un arbre abatut ens barra el pas; fem un petit rodeig i continuem pel sender que, de seguida, ens reserva una altra sorpresa: una corda, enganxada a la paret rocosa, ens ajuda a salvar un estret perillós, agreujat per la neu i el glaç, que cau verticalment sobre el riu; metres més avall, una segona corda ens permet creuar un rierol, completament gelat, que ens regala un parell de cascades precioses, cisellades pel glaç. Seguidament, el sender s’encamina cap al Salòria on finalitza al costat de la carretera que puja a l’hotel, però nosaltres avancem per una sèrie de bancals, sense camí definit, fins que ens trobem a l’altura d’Os de Civis, on el conjunt del poble presenta una distribució geomètrica harmònica: l’església de Sant Pere ocupa el vèrtex superior d’un triangle isòsceles, mentre que la base del mateix la formen el conjunt d’edificis que hi ha a la carretera. Per aquest tram, les fortes i fredes ventades amorteixen l’escalfor que ens anava proporcionant el sol. Després de contemplar el poble, a vista d’ocell, continuem per uns bancals, alguns amb tolls glaçats, en busca d’un pont que ens deixi a l’altre cantó del riu Setúria. Finalment, arribem al riu, però no veiem cap pont. Una generosa corrent d’aigua ens obliga a buscar el millor punt estratègic per salvar-la; per fi, quasi tocant a la paret d’una resclosa on el Setúria es divideix en dos petits braços, podem guanyar la riba contrària. Aquí ens trobem amb un altre problema: no veiem cap camí, ni senderó. A través d’una sèrie de falsos corriols, arribem a la pista que es dirigeix cap al poble, just al costat d’un indicador que diu: “Os de Civis 15’ “. Fem un petit tram d’aquest camí, fins als prats que rodejant el nucli urbà, on agafem un trencall que ens deixa al peu de l’església de Sant Pere, on el grup continua per un carrer empedrat, completament glaçat, fins arribar a la carretera. Alguns de nosaltres pugem els graons que porten a l’entrada de la senzilla església romànica, documentada l’any 1312, on destaquen l’absis semicircular i el campanar, que manté característiques pròpies de fortificació, com són les espitlleres del primer pis i les quatre obertures del segon. Des de la porxada del temple, es contempla el conjunt del caseriu, amb els terrats de pissarra emblanquinats, que s’escampa fins la carretera.
Uns quants cotxes andorrans ens avancen, mentre pugem per la carretera que va a l’hotel; i en el dos últims revolts, les fortes ventades del torb donen per finalitzada l’excursió, que ha resultat molt millor del que pensàvem, malgrat el fred que en aquests moments, les dues de la tarde, és de 10 graus sota cero. 
A les vuit del vespre, ja anem tots disfressats dels anys vint. I després d’un bon i abundant sopar, ve el plat fort: l’actuació dels nostres companys, de llarga trajectòria teatral, que ens fan una representació antològica de la pel•lícula Cabaret. L’Alsina broda el seu paper com a presentador i la resta: en Ramon, Joaquim, Jordi, Cristòbal, Salva i Xavier desgranen, al mateix temps que recreen gracioses coreografies, algunes de les cançons més cèlebres: Mein Herr, Maybe this time, Cabaret, Money, money... Abans de cada actuació, veiem per una pantalla la corresponent cançó del film, fet que contrasta molt bé amb la representació dels nostres amics.
Abans de començar el ball, en Ramon Poc dirigeix unes paraules d’agraïment als propietaris de l’hotel pel bon acolliment que ens fan cada any i sobre tot aquest que, malgrat l’anul•lació feta pels companys de Tarragona, no han pres cap mesura econòmica. Després del cremat d’en Xavier i el cant de les havaneres La bella Lola i l’Avi, es dóna per tancada la quarta trobada de raquetes, consecutiva, a Os de Civis.
Rafael Torguet, soci 4938
Puigpedrós, tot i que encara ens queda un bon tros per arribar, aquesta part del recorregut sens fa una mica monòtona, les pedres van guanyant terreny a l’herba i en iniciar la pujada al cim, el terreny es torna un total caos de pedres on unes fites ens indiquen els llocs mes trepitjats pels anterior excursionistes i de mes fàcil caminar.
