Maig 16/05/12

ALÒS DE BALAGUER / CONGOST DE MU 16-05-12

L’excursió del mes de Maig, transcorre pel poc conegut Congost de Mu en la comarca de la Noguera.

El punt de trobada, és als afores del poble d’Alòs de Balaguer, petit poblet, conegut per la gran quantitat de fons d’aigua que brullen constantment i pel seu Castell.

Tot i que les previsions meteorològiques no son gaire bones, de moment, el cel està totalment blau, i uns bonics núvols blancs com bolles de cotó no fam preveure que el dia empitjori.

A les 9h 15’ tots estem a punt, iniciem la caminada per una pista ampla apta per cotxes que discorre pel marge del riu Segre.

El riu baixa ple de bora a bora d’una aigua neta i tranquil·la, guiada per les impressionant parets de l'Estret de Mu.

Encara no hem caminat 30’, arribem a una zona de pícnic amb unes grans taules de pedra, una font, i una curiosa construcció rodona amb una llarc de foc al centre, una xemeneia i uns bancs de fusta adossats a la paret, aquesta construcció, tant pot servir d’aixopluc, com per fer-se unes costelles a la brasa.

 Com hem hagut de matinar força, degut a la distancia des de

Barcelona, ens sembla bona idea aprofitar aquestes instal·lacions per esmorzar.

Desprès d’esmorzar continuem la marxa, la pista, acaba a l’entrada de l'Estret de Mu (10h 17’), una passarel·la enganxada a la paret ens facilita el pas.

El riu discorre entre les parets del congost, el sender de vegades baixa a ram de riu i altres s’eleva a cotes més altes.

L’espectacle que forma el riu, encaixonat entre les altes parets del congost és espectacular.

Ens anem endinsam pel congost, ja comencem a veure les parets de la pressa de Camarasa i la Central Elèctrica.

Arribem a una cruïlla de camins (10h 59’), 100 metres per sota nostre,  

podem veure el pont penjat que travessa el riu Segre per anar a Camarasa, nosaltres, havem de seguir el camí que s’enfila fen siga sagues uns 400 metres fins arribar al mirador de la Peralta (12h 00’). Desprès d’uns petits incidents, arribem al mirador, fem un descans d’uns 30’ admirant la imatge de la confluència dels rius Segre i Noguera Pallaresa.

Pel Camí de lo Palomar iniciem la tornada, es tracta d’un corriol que discorre per la cota de 700 metres entre matolls, i sense cap ombra que ens protegeixi del Sol, que ja "apreta" a aquesta hora del dia.

En arribar a la Cabana de la Coma del Poll (13h 45’), base del cim Castellàs, trobem uns arbres que ens donen suficient ombra per dinar

tranquil·lament. Com tenim el Cim del Castellàs davant nostre, un grup s’anima a assolir el cim, tot i que el camí per pujar, no està gens definit, comencen a pujar buscant el camí menys complicat, en 20’, ja estan dalt del cim des d’on ens saluden fen volar la senyera del Club.

Quan els companys que han assolit el Cim han acabat de dinar (14h 50’), continuem el camí. Desprès d’uns dubtes i gracies al GPS, trobem el corriol que pel mig del bosc envolta el cim del Castellàs. El camí condueix a una ampla pista que en lleugera baixada, ens apropa al poble, en arribar a una cruïlla (16h 00’), un pal ens indica cap al Castell d’Alòs.

En poc més de 10’, arribem al Castell. El conjunt fortificat d’Alòs de Balaguer es troba a la confluència de dos barrancs amb la desembocadura

al Segre. Aquesta construcció està protegida per tres costats per uns impressionants penya-segats, essent accessible solament pel costat del poble. De fet era conegut per la seva quasi inaccessibilitat

El castell d’Alòs és un dels més grans i més complexos d’aquesta comarca. S’hi poden diferenciar diversos elements que poden pertànyer a moments diferents.

 Es pot suposar l’existència d’una primera construcció musulmana, a la qual correspondrien part del mur N, el petit mur NO, que forma l’esperó, i molt poc de la paret O. Aquesta construcció potser fou feta el segle X.

Després de la conquesta cristiana, a l’inici del segle XI s’afegí l’alta torre circular. Aquesta torre de guaita estratègica, sembla vigilar més la zona

muntanyosa que la del riu. Al final del segle XII o al segle XIII, es construïren les diverses sales meridionals, fet que segurament degué comportar la destrucció de part de la fortificació andalusina. Ja en època feudal es devien construir bona part de les muralles que veiem ara.

Desprès de tafanejar una mica del que queda del Castell, ens fem la foto de grup, i acabem aquesta bonica

excursió, prenent-nos unes cerveses en un bar del poble i comentant les incidències que hem tingut (16h 42’).

 

 

.

 

Abril 14/04/12

 Riells - Coll Xic - Camí de les Cascades - Riells.  14/04/12

L’excursió d’aquest mes d’Abril, ens permet endinsar-nos en una de les parts mes salvatge i desconeguda del massís del Montseny.

El punt de trobada, és l’església de Riells del Montseny o abadia de Sant Martí, de la qual ja es té notícia des del segle XI.

Tot i que les previsions meteorològiques no eren gaire favorables, i la nit anterior, a caigut una gran tempesta per aquests indrets, el matí s’ha aixecat amb un cel blau només trencat per uns quants núvols blancs creuant el cel.

Sortim de davant de l’església en direcció SW, per la pista que porta cap a Santa Fe fins arribar al trencall de Can Guillem i Can Nadeu. Sense creuar la riera seguim per una deteriorada pista que en forta pujada i paral·lelament a la riera, s’endinsa pel Sot Llobater.El Sot Llobater és un dels indrets més recòndits del Montseny. Situat en el vessant est del Morou, s'enfila dret des de Riells fins al coll de l'Escala. El camí recorre pel fons del sot i és difícil tenir vistes àmplies si no és des dels seus dos extrems, el cim de l'Escala i les roques del Portell del Bisbe. Això no obstant, la salvatgeria del seu paisatge i la varietat de la vegetació fan que el recorregut sigui molt agraït. A la part superior del recorregut hi ha algunes de les millors fagedes del país, que, sobretot a la tardor, ofereixen una varietat de colors insuperable. Però l'encant del recorregut és molt variat: roques de formes capritxoses i atrevides, miradors insospitats, alzinars atapeïts, sots gairebé impenetrables i la meravella de les aigües de la riera de Riells.

Deixem la pista per continuar per un corriol no gaire marcat. El corriol, molt confús, s’endinsa entre els còdols del sot pujant pel marge dret de la riera. A estones es fa difícil seguir el camí.

Es l’hora d’esmorzar, ens sortim una mica del corriol buscant un lloc adient, trobem una esplanada on unes grans roques que no ens expliquem des d’on han sortit, ens proporcionen un bon lloc per esmorzar  (2h 21’)Reiniciem la ruta pel corriol que en forta pujada, ens porta al trencall del Coll Xic (2h 36’), el camí de l’esquerra porta a la portella del Bisbe, Pla de les Bruixes, i l’Esquell de Morou, nosaltres, prenem el de la dreta i en uns deu minuts arribem al Coll Xic (2h 46). És un bon lloc per descansar una mica i contemplar el feréstec escenari que tenim al voltant nostre. Destaca força avall el Pont de l'Àliga, una pedra plana enclavada entre estrats gairebé verticals. També la vista sobre la vall dels torrents de Vimeners i de Can Bernat és molt bona i més enllà, sobre el castell de Montsoriu i les muntanyes de les Guilleries.

Després de gaudir d’aquest excel·lent mirador continuem la ruta. A partir d’ací, el camí inicia una baixada per antigues carboneres travessant la tartera de la Canal Llarga (3h 07’), arribem al lloc anomenat Dues Rieres (3h 36’), punt de confluència entre la Riera de Vimeners i la del Sot dels Güers formant la Riera de Riells. Ara el camí discorre paral·lel a la riera, uns 20 metres per sobra.

Seguim el camí, sempre acompanyats pel soroll de l’aigua, saltant per les roques de la riera. El camí, ens permet baixar a la vora de la riera per admirar els salts d’aigua que es formen en la llera del riu.

Passada una carbonera que té una pedra enorme al mig, deixem un camí a la dreta, que ens portaria també a Riells pel Corralet d'en Pelegrí, i seguim pel de l'esquerra, que ara en baixada més forta aviat ens porta a

trobar una ampla pista al costat de la riera i d’un salt d’aigua (4h 28’), un lloc magnífic per dinar.

Desprès de dinar tranquil·lament, continuem per la pista passant pel costat d’uns esplèndids castanyers. Seguim la pista i en menis de 20 minuts, arribem a l’Abadia de Sant Martí, inici i final d’aquesta sorprenen excursió (4h 58’). 

10/03/12 MARÇ

PUIG DE LA BASTIDA - PLA D’AIATS (10-03-1012). Passat Cantonigròs, aproximadament al km 26 de la carretera C-153, agafem la pista forestal que surt per l’esquerra i que, en dos kilòmetres, ens porta al Coll de Comajoan, on aparquem els vehicles al costat de la cadena que barra l’entrada de la magnífica masia de Comajoan. Aquí mateix, a les 9 h 50’, iniciem l’excursió pel Camí Ral de Vic a Olot, segons indica un rètol. La pista, senyalitzada amb marques grogues, avança, quasi planera, rodejant el cingle d’Aiats. A l’alçada del Pla de Bertajol, s’afegeix el Gr-2 que el deixem quan, més endavant, prenem una pista per l’esquerra que, en lleugera pujada, ens porta a l’antiga masia de Cal Santcrist de la que solament resta un cobert rodejat de prats. Al costat d’aquest edifici i vigilats pel Puig de la Bastida, esmorzem aprofitant un muret i l’herba del prat que ens serveixen de seients; un sol primaveral afegeix un plus positiu.
     A les 10 h 40’, emprenem la marxa. De seguida veiem en un racó ombrívol restes de glaç que ens recorden el fred gèlid de fa unes setmanes. Després d’entrar a una fageda, passem una tanca, i quan som al Pla de la Soca iniciem una pujada fins arribar al Coll de Santcrist. Es tracta d’un coll molt pla que gaudeix de bones vistes. Aquí coincidim amb un grup de senderistes de Sant Julià de Vilatorta que busquen, una mica despistats, el sender que puja al Puig de la Bastida; una vegada orientats s’enfilen cap amunt abans que el nostre grup. Nosaltres deixem el camí ample que es dirigeix cap al Cabrera i emprenem el sender per l'esquerra, al principi poc definit, que s’enfila cap al Puig de la Bastida per dins del bosc. A les 11h 20’, assolim l’allargassat cim de 1.249 m. d’alçada, on ja ha arribat el grup de Sant Julià de Vilatorta. Després de gaudir d’una esplèndida panoràmica on destaquen el Puigsacalm, en primer terme, i l’emblanquinat Canigó, més llunyà, fem la foto de grup.
     Recorrem el llarguer llom del Puig de la Bastida i iniciem la ràpida baixada fins el Coll de Sións. Carenem una mica i, de seguida, per un tram dret i estret assolim, amb algun petit grau, el Pla d’Aiats d’una alçada de 1.307 m. Es tracta d’un pla d’uns 1.500 m de llarg i 150 m d’ample. Un sender, flanquejat de bronsa i falgueres que presenten un to marró a causa de la greu sequera que patim des de fa mesos, ens porta fins la senyera que ondeja a la vora del precipici. Aprofitant la caloreta del sol, ens aturem a descansar i gaudir de les vistes que ens ofereix aquest mirador sobre tres comarques diferents: Osona, la Garrotxa i la Selva, entre les quals s’aixeca el Collsacabra, però també albirem el sector de Rupit, Cantonigròs, la Plana de Vic, el Montseny, al fons, i al peu de la
cinglera, clissem la masia de Comajoan i la petita ermita de Sant Gil, envoltades de prats. A les 12h 45’, agafem el sender que es dirigeix al Cabrera i que transcorre pel mig del pla, entre boixos i pins d’un verd groguenc degut a la sequera. Deixem aquest sender a l'altura de les Cabanes d’Aiats, dues edificacions, que semblen una masia, situades en una clotada; es van construir quan en aquest pla es sembrava patates per la dècada dels quaranta del segle passat. On hi havia patates, ara hi ha pins; molts d’ells mostren els efectes de la processionària en forma de cabdells blancs. Al costat d’aquestes dues cabanes comença el grau procedent d’Aiats, anomenat també grau de la Serrica, de l’Escaleta o Escales d’Aiats. Agafem el sender que neix a la vora de les cabanes d’Aiats i que es precipita muntanya avall per salvar la fenomenal muralla de la cinglera. El corriol comença a davallar per una fageda on veiem senyals de color blau, i continua baixant
ininterrompudament, dibuixant atrevides llaçades; passem per alguns trams empedrats i altres que presenten certa dificultat per la seva verticalitat. Més avall, el sender surt del bosc i travessa una
obertura on fem una llarga graonada, amb compte, perquè a la dreta tenim un cingle vertical. Des d’aquest punt veiem la masia d’Aiats, al fons. El sender continua un tram encastat dins de la canal; segueix un tram on s’aixeca una polseguera per ser el camí de terra i, finalment, arribem al pla, a l’altura de la masia d’Aiats que presenta una ampla façana amb nombroses finestres. Un ramat d’ovelles descansa en un pratal costat de l’edifici.
     Des d’aquesta magnífica masia ens dirigim, vorejant uns camps de pastura i de conreu, a l’esplèndida Casa de Comajoan, de noble presència. A la vora, hi ha l’ermita de Sant Gil on apareix gravada la data 1736. Asseguts al prat que hi ha enfront del petit temple, uns sota l’ombra que brinden unes alzines i altres al peu d’uns roures despullats, dinem plàcidament. Abans de regressar als cotxes, fem una llarga migdiada.
    A les 15h 10’, recorrem els 200 metres que hi ha fins al Coll de Comajoan on es troben els cotxes aparcats a la vora de la cadena. Seguidament, anem a Contonigrós on aparquem al costat del camp de futbol. Aquí es planteja dues opcions: Una, anar a la Foradada; l’altra, visitar un bar. Al final, guanya la segona proposició. Tots ens dirigim a un bar del poble on prenem cafès, clares, cerveses... i descansem una bona estona.

Rafael Torguet, soci 4938

Febrer 3-4-5/02/2012

OS DE CIVIS / RAQUETES (3-4-5 - 02 - 2012)

Malgrat les previsions adverses de l’onada de fred siberià que els meteoròlegs han donat per aquest cap de setmana, nosaltres, vam decidir pujar a Os de Civis com estava previst des de feia temps. Durant tot el divendres, 3 de febrer, uns pel túnel del Cadí i altres per Cervera i Ponts anem arribant a aquest encantador poblet lleidatà.

A l’hora de sopar del divendres, en Ramon Poc, al no poder-nos calçar les raquetes per la falta de neu, proposa fer dos grups amb recorreguts diferents: un, que sortiria a un quart de nou per intentar assolir el Salòria i l’altre, més tard, faria un itinerari més curt.Un vent huracanat i enfuriat no deixa de rugir durant tota la nit. El seus variats registres semblen rugits d’animals embravits, ploralles prolongades i agudes d’infants o sons que pareixen pertànyer a un altre món. La nit és gèlida: 20 graus sota cero.Quan baixem a esmorzar el segon grup, el primer ja està en camí del coll de Conflent. A tres quarts d’onze, amb una temperatura de 14 graus sota cero, i comandats per en David, el mateix guia de l’any passat, els 33 integrants del grup ens posem en marxa per la pista, enfarinada i sobretot gelada, que passa per davant de l’hotel i que es dirigeix cap al coll de Conflent. Dos nens, desafiant el fred, fan relliscar els trineus per damunt d’una taca de neu a prop del camí. Aviat, deixem a la dreta el cartell “Zona de ramaderia”. Més amunt, a una bifurcació, seguim per la indicació “Riu Salòria / Borda de Gabatxó”. A partir d’aquí, un mantell blanc va cobrint les petites pedres de la pista. De seguida, ens creuem amb Ramon Poc. Ens diu que ell i tres més s’han donat la volta a l’arribar al coll de Conflent pel fort vent que feia, però els altres quatre companys han continuat cap al Salòria.Nosaltres, aviat, abandonem la pista i ens desviem per un sender molt bonic que ens porta al riu Salòria, tal com indica un cartell. És un indret arrecerat i assolellat; una bona capa de neu cobreix el llit del riu, completament gelat. En David retira, a cops de peu, la neu per veure si el gel resisteix el nostre pes al trepitjar-lo. Una vegada a l’altra vora del riu, ens aturem una estona per gaudir del sol que ens proporciona una bona temperatura. Una mena de monòlit, fet amb lloses de pissarra superposades, s’aixeca al costat del cartell que indica “Os de Civis 4”. Reprenem la marxa per la riba esquerra del Salòria, en direcció al poble. El camí és bonic i entretingut; abans d’arribar enfront de l’hotel, que descansa en un alt a l’altra banda del riu, un arbre abatut ens barra el pas; fem un petit rodeig i continuem pel sender que, de seguida, ens reserva una altra sorpresa: una corda, enganxada a la paret rocosa, ens ajuda a salvar un estret perillós, agreujat per la neu i el glaç, que cau verticalment sobre el riu; metres més avall, una segona corda ens permet creuar un rierol, completament gelat, que ens regala un parell de cascades precioses, cisellades pel glaç. Seguidament, el sender s’encamina cap al Salòria on finalitza al costat de la carretera que puja a l’hotel, però nosaltres avancem per una sèrie de bancals, sense camí definit, fins que ens trobem a l’altura d’Os de Civis, on el conjunt del poble presenta una distribució geomètrica harmònica: l’església de Sant Pere ocupa el vèrtex superior d’un triangle isòsceles, mentre que la base del mateix la formen el conjunt d’edificis que hi ha a la carretera. Per aquest tram, les fortes i fredes ventades amorteixen l’escalfor que ens anava proporcionant el sol. Després de contemplar el poble, a vista d’ocell, continuem per uns bancals, alguns amb tolls glaçats, en busca d’un pont que ens deixi a l’altre cantó del riu Setúria. Finalment, arribem al riu, però no veiem cap pont. Una generosa corrent d’aigua ens obliga a buscar el millor punt estratègic per salvar-la; per fi, quasi tocant a la paret d’una resclosa on el Setúria es divideix en dos petits braços, podem guanyar la riba contrària. Aquí ens trobem amb un altre problema: no veiem cap camí, ni senderó. A través d’una sèrie de falsos corriols, arribem a la pista que es dirigeix cap al poble, just al costat d’un indicador que diu: “Os de Civis 15’ “. Fem un petit tram d’aquest camí, fins als prats que rodejant el nucli urbà, on agafem un trencall que ens deixa al peu de l’església de Sant Pere, on el grup continua per un carrer empedrat, completament glaçat, fins arribar a la carretera. Alguns de nosaltres pugem els graons que porten a l’entrada  de la senzilla església romànica, documentada l’any 1312, on destaquen l’absis semicircular i el campanar, que manté característiques pròpies de fortificació, com són les espitlleres del primer pis i les quatre obertures del segon. Des de la porxada del temple, es contempla el conjunt del caseriu, amb els terrats de pissarra emblanquinats, que s’escampa fins la carretera.

Uns quants cotxes andorrans ens avancen, mentre pugem per la carretera que va a l’hotel; i en el dos últims revolts, les fortes ventades del torb donen per finalitzada l’excursió, que ha resultat molt millor del que pensàvem, malgrat el fred que en aquests moments, les dues de la tarde, és de 10 graus sota cero.

A les vuit del vespre, ja anem tots disfressats dels anys vint. I després d’un bon i abundant sopar, ve el plat fort: l’actuació dels nostres companys, de llarga trajectòria teatral, que ens fan una representació antològica de la pel•lícula Cabaret. L’Alsina broda el seu paper com a presentador i la resta: en Ramon, Joaquim, Jordi, Cristòbal, Salva i Xavier desgranen, al mateix temps que recreen gracioses coreografies, algunes de les cançons més cèlebres: Mein Herr, Maybe this time, Cabaret, Money, money... Abans de cada actuació, veiem per una pantalla la corresponent cançó del film, fet que contrasta molt bé amb la representació dels nostres amics.

Abans de començar el ball, en Ramon Poc dirigeix unes paraules d’agraïment als propietaris de l’hotel pel bon acolliment que ens fan cada any i sobre tot aquest que, malgrat l’anul•lació feta pels companys de Tarragona, no han pres cap mesura econòmica. Després del cremat d’en Xavier i el cant de les havaneres La bella Lola i l’Avi, es dóna per tancada la quarta trobada de raquetes, consecutiva, a Os de Civis.

Rafael Torguet, soci 4938

GENER 14/01/2012

PARC DEL GARRAF: CAMÍ MEDIEVAL I SERRA DE CAN PERERS. (14-01-2012)
A un quart de nou, deixem l’explanada que hi ha al davant de la masia, emblanquinada de gebre; creuem la zona de pícnic, i seguim per un ampli camí planer que s’endinsa per un bosc una bona estona, fins que comença a pujar. Després d’un altre tram planer i una nova pujada arribem a la carretera de Gavà a Begues, on continuem per un sender, lateral a l’asfalt, que ens porta a l’ermita de Bruguers.
Aquesta ermita és un edifici originari del segle X, amb planta d’una sola nau, absis semicircular i teulada a quatre vessants. Arquitectònicament, la nau i l’absis corresponen a l’estil romànic, mentre que la portalada i la volta del cor són del gòtic tardà. Actualment, cada dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec amb una ballada de sardanes i un dinar. Nosaltres aprofitem els bancs de l’explanada, així com uns graons, per descansar i esmorzar, acaronats pel sol.
Recobrades les forces, reiniciem la marxa pel sender estret i costerut que es dirigeix al castell d’Eramprunyà, i que neix al costat d’una de les estacions del Via Crucis. Un panell informatiu ens avisa: “Castell d’Eramprunyà i Església de Sant Miquel. Recinte tancat per obres de restauració”. Molt aviat, el sender ens regala una sorpresa: la Roca Foradada; es tracta d’una mena d’arc de pedra, veritable finestra que s’aboca sobre la vall, emmarcant una bonica panoràmica. Ara transitem pel Garraf Roig, format per gresos silicis; per això, les pedres de l’ermita, el terra del corriol, les roques i el mateix castell d’Eramprunyà presenten una coloració vermellosa, mentre el contrapunt està pintat del verd de la vegetació i del blau, més llunyà, del mar que tanca l’horitzó. Per aquest sender també passa el GR-92. Una mica més amunt, veiem un quadre de ceràmica dedicat als Goigs de la Mare de Déu de Bruguers, on apareix la Verge i quatre pentagrames amb la lletra corresponent. El pendent s’accentua i el sender traça diverses llaçades guanyant altura. Més endavant, unes fites ens porten fins a l’interior d’un bosc d’alzines. Aviat, el sender desemboca en un camí més ample, on coincideixen el GR-92 i el PR-C 39. Des d’aquest punt gaudim d’una ampla panoràmica del Garraf i de la plana, on destaca el canal Olímpic de Castelldefels. Aquí, deixem, a la nostra dreta, els recintes emmurallats que envolten el castell d’Eramprunyà que no visitem, i continuem pel PR-39.
El llibre de la Diputació de Barcelona Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals, ens dóna aquesta informació del castell: “Documentat des de mitjans del segle X, aquesta fortalesa va senyorejar un terme que incloïa les parròquies de Sant Miquel d’Eramprunyà, Begues, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Va ser propietat dels comtes de Barcelona fins el 1323. El 1469, durant la guerra civil entre els partidaris de Joan II i la Generalitat, el castell va ser assajat i destruït per les tropes assetjants. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Gavà.”
El PR-39, en continu i suau descens, ens porta a Can Bassoles, masia coneguda en l'Edat Mitjana com mas de Fonts Noves, actualment en ruïnes, on hi ha quatre cotxes aparcats (creiem que pertanyen a caçadors i, de seguida, queda confirmada aquesta suposició). A partir d’aquí el camí ample es converteix en un sender estret que es precipita en forta baixada cap a Can Flocant. Ens aturem una estona a descansar a una mena de glorieta o mirador de la masia de Can Flocant que ens brinda una bona panoràmica sobre el sector de la batuda.
Quan arribem al fons de la vall veiem un cartell que diu: “Atenció: batuda del senglar”; molt a prop, un caçador es troba al costat d’un edifici abandonat. Seguidament, deixem a la dreta uns horts i, per una pista ampla, arribem a l’explanada on hi ha cinc vehicles de caçadors que ja els hem albirat des de can Bassoles. Ara continuem per un sender que s’enfila pel bosc, al costat d’un torrent. En realitat, caminem en direcció al centre de la batuda; per això, ara veiem un seguit, intermitent, de caçadors amb escopeta i cartutxera, situats a la vora del sender.
Finalment, abandonem la zona d’influència de la batuda i, una mica més amunt, passem a la vall de l’esquerra que presenta una frondosa vegetació, sobre tot al fons de la vall. El sender, en pujada, desemboca a una pista. Aquí, ens aturem a descansar i a fer un reagrupament. Continuem per aquesta pista ampla fins arribar a Can Tardà, on ens aturem a dinar, asseguts damunt les pedres procedents de l'arruïnada masia i envoltats de la brolla que envaeix l’indret. Després de fer la foto de grup, emprenem el camí que ens porta a l’entrada de la Sentiu; després de creuar la urbanització, agafem un corriol paral•lel a la carretera de Gavà que, en uns minuts, ens porta a Can Llong.
Rafael Torguet, soci 4938

DECEMBRE 03/12/2011

RUTA DE LES ERMITES. MONTSERRAT. (03-12-2011)
A un quart de deu, iniciem el recorregut a la Plaça de l’abat Oliva per l’esquerra de la font de les sis canelles fins al camí del Viacrucis, on continuem per les escales dels pobres, que sembla que no s’acaben mai. Mentre pugem els més de 800 graons, les Magdadenes, flanquejades per la Gorra Frígia i la Marinera, ens vigilen des de dalt. Trenta minuts més tard, fem un reagrupament a la plaça de Santa Anna. A pocs metres es troben les restes de l’ermita de Santa Anna: murs de pedra, cisterna d’aigua i molta brutícia. A la plaça de Santa Anna, prenem, per la dreta, el camí d’arrel. De seguida, arribem al Mirador dels Ermitans que ens regala una bona vista sobre el Monestir.
Després de pujar una sèrie de graons, veiem, a l’esquerra, l’Elefant, la Mòmia Gran i la Mòmia Petita; seguidament, el camí es torna més planer fins al Pla de la Trinitat, ubicat al cor de la Tebaida, sector de Montserrat que toca al Monestir, farcit de parets verticals i ermites. Esmorzem, metres més avall de l’ermita, en un lloc rocós i assolellat. Un mar de boira s’escampa, sota nostre, esborrant tota la vall del Llobregat; solament el Tibidabo i la Torre de Collserola, per una banda, i la Mola i el Montseny, per l’altra, traspunten per damunt del mantell blanc; la línia pirinenca, més llunyana, presenta la seva estampa hivernal.
Seguidament ens apropem a l’ermita de la Trinitat, anomenada també Palau de les Ermites per les dimensions que tenia. Adossada a l’extrem oriental dels Flautats i a la vora del camí que ve de Manresa, ara sols queden de l’antic edifici unes parets i una cisterna. Continuem per l’esquerra, direcció Sant Benet; aviat sentim els sons, llunyans i somorts, de les campanes del Monestir de Montserrat. Cap a les onze arribem a l’ermita de Sant Onofre, reconvertida en refugi d’escaladors. Desfem el camí fins a trobar el sender que, en forta pujada i dibuixant una sèrie de ziga-zagues, ens porta en uns quinze minuts a l’ermita de Sant Salvador, situada al peu de l’Elefant. Una porta, pintada de blau, dona accés a l’interior. A la dreta de la porta hi ha una cisterna, excavada a la paret vertical de la roca, quasi plena d’aigua.
Seguim fent camí. De seguida, remuntem el Collet de Sant Salvador on bufa un fort vent fredós. Aviat tenim enfront Sant Jeroni en el punt on el sender comença a davallar fins al Pla dels Ocells on hi ha un nus de camins. Nosaltres continuem pel sender de l’esquerra que s’encamina cap al Pas de Trencabarrals. Més endavant veiem la Panxa del Bisbe, a l’esquerra, on uns escaladors es troben al bell mig de l’agulla, i el Conill, a la dreta. Després del Pas de Trencabarrals arriben al Camí Nou, de San Joan a Sant Jeroni, camí ample que seguim per la dreta després d’una forta pujada. La boira, mentrestant, va pujant per la Vall Mala. A mà esquerra surt el corriol que mena a Santa Magdalena, en pujada; aviat deixem la cisterna d’en Jacob a la vora del sender i més amunt trobem l’Escala d’en Jacob, punt on el sender, molt estret, s’enfila entre dues roques a través d’uns graons pronunciats que moren en un collet on s’entronca amb el camí provinent de Sant Onofre i de Sant Joan. Nosaltres continuem amunt fins arribar a l’ermita de Santa Magdalena, emplaçament pràcticament inaccessible quan hi havia un castell que l’abat García Cisneros va reconvertir en ermita l’any 1498. Actualment, tan sols resten uns murs de pedra, graons a la roca, cisternes i terrasses. Fem un petit esforç i assolim, per l’esquenall, el cim de la Miranda de Santa Magdalena de 1132 metres d’alçada, que es troba una mica més amunt de l’ermita. En aquest excel·lent punt panoràmic fem la foto de grup. La boira, ara enteranyinada i esfilagarsada, ens permet bones vistes. Uns quants escaladors es troben en plena acció grimpant i escalant les llises i verticals parets d’algunes agulles. Tornem fins l’ermita de Santa Magdalena on agafem el sender que es precipita per una mena de barranc fins unes escales; baixem uns quants graons fins a trobar, a mà dreta, l’estret sender, protegit per una passarel·la de fusta, que es dirigeix cap a les properes ermites de Sant Onofre i Sant Joan, separades per una porteta. Aquest conjunt eremític, ubicat sota una balma a més de 1000 metres d’alçada, fou construït a l’inici de l’any 1000, quan va començar la implantació religiosa a Montserrat, però aquestes dues ermites com les de Santa Anna, Trinitat, Sant Benet, Sant Salvador i Santa Magdalena foren destruïdes i alguns ermitans assassinats durant la Guerra del Francès (1808-1814). Ara sols veiem les restes que han quedat al descobert a partir de l’enderroc de l’antic berenador, construït a principis del segle XX, com la cisterna de carreus del segle XVI, l’accés als antics horts i el mur de contenció amb contraforts.
Deixem aquest interessant refugi eremític i ens apropem a la capella de Sant Joan, de construcció més recent (1869) i sense valor artístic, situada uns metres més avall. Sense porta i amb un estat d’abandonament, dona llàstima veure l’interior del temple. En deu minuts arribem al Pla de les Taràntules, encreuament de camins. Alguns companys ens deixen aquí per agafar el funicular de Sant Joan. La resta continuem pel camí ample de la dreta que va cap a Sant Miquel. Encarem l’última pujada de l’excursió; poc després, agafem un corriol que, en continu descens, ens deixa al costat de la Bassa de Sant Miquel on continuem per l’ampla pista. Aviat passem per davant de la Capella de Sant Miquel de construcció contemporània i acabada de restaurar, ja que es va cremar en l’últim incendi. De seguida ens queda a la dreta el camí de la Creu de Sant Miquel. Minuts més tard arribem a la Plaça de l’abat Oliba, on ens esperen els altres companys.
A continuació, anem cap al restaurant on ens serveixen uns canelons casolans molt bons, bacallà amb mongetes i samfaina, crema catalana, cafès amb una copa de cava i, per arrodonir el menú, un chupito d’Aromes de Montserrat. En Ramon Poch, per tancar la trobada, diu unes paraules que ponderen l’eficàcia de la Glòria que ens ha preparat, amb tot detall, l’excursió tan bé com ho ha fet en altres sortides. Finalment, el President ens desitja a totes unes bones festes nadalenques.
Rafael Torguet - Soci 4938