miércoles, 23 de noviembre de 2011

MAIG 14/05/2011

14 MAIG 2011. EXCURSIÓ PER LA COSTA DE L’ESTARTIT.
Aquesta excursió, ens permetrà visitar algunes de les cales més significatives d’aquesta zona.
L’excursió comença a uns dos quilometres de l’Estartit en la zona coneguda com Les Pedreres, prenem el GR-92 fins l’altiplà del Puig Torró, on un pal indicador ens assenyala la direcció a les cales Ferriol i Pedrosa. A mida que anem caminant, la pista es fa més
estreta fins a convertir-se en un corriol pedregós que s’introdueix pel barranc de Ferriol arribant a la cala del mateix nom.
La cala Ferriol és un racó de gran bellesa, una platja de còdols flanquejada per relleus calcaris i un conjunt d’illots que li donen total protecció dels embats marins.
Tornem enrere per enllaçar amb el sender local direcció l’Estartit, arribem a un fantàstic penya- segat on descobrim la punta del Cap del Castell, el braç que més sobresurt del massís del Montgrí i s’enfonsa al mar i l’anomenada Roca Foradada, un túnel de 70 metres que travessa tota la paret i que permet el pas de petites i mitjanes embarcacions. Un petit corriol, ens porta fins la cala Pedrosa, mes petita que la cala Ferriol presenta un estret passadís al més pur estil menorquí.
Sortim de la cala per la riera fins trobar els senyals del sender local que prenem, sempre en direcció l’Estartit, fins el camí que baixa al Golfet de Falaguer, petita badia entre el Cap d’Oltrera al nord, i Punta de les Salines al sud. Tornem enrere fins un altiplà des d’on tenim unes bones vistes de les illes Medes, una mica més endavant, un camí de baixada ens porta fins la cala Calella, última cala que visitaren en aquesta bonica excursió per les cales de l’Estartit.
Com el dia és esplèndid, i la calor es deixa sentir, la Marion i la Kristina, no desaprofiten l’ocasió per donar-se un bany.



















































domingo, 13 de noviembre de 2011

ABRIL 09/04/2011

9 D’ABRIL 2011. ROCA CORBATERA (CIM COMARCAL DEL PRIORAT).
A tres quarts de vuit, el nostre autocar, procedent de Barcelona, recull, al costat del Nàstic, els companys de Tarragona encapçalats pel Toni que ha preparat, como tots el anys, aquesta sortida de
primavera. Una gran samarreta vermella, amb el número 12 i el lema “Som un més de l’afició” s’exhibeix a la façana de l’estadi.
A un quart de deu arribem al’Albarca, (“Montaña Sagrada”, en àrab). Esmorzem a la Plaça del Castell, asseguts als murs que envolten una senzilla creu de ferro i al costat de l’església romànica de Sant Vicenç i prop d’una font. El lloc és molt agradable i representa un mirador extraordinari, ja que som a 815 metres d’altitud. Des d’aquesta talaia veiem, al fons, una ampla vall esquitxada de taques verdes de sembrats i quadrícules ocres de vinyes.
Deixem aquest bonic poblet, després de creuar el carrer de la Plaça, on hi ha una roda de molí, el carrer de Quatre Cantons i el carrer Camí de la Font. Tres noms de carrers quan, en realitat, només és un. El Camí de la Font ens deixa al peu d’un muntijol policromat, on agafem el sender GR-171 (amb marques vermelles i blanques) que es dirigeix cap a l’ermita de Santa Maria de Montsant. El sender, amb fort pendent, tenyit de tons ocres, grisos i grocs, i flanquejat de romaní i d’altres plantes molt florides, ens deixa a una pista amb trams de ciment. Poc després, en un pla, que ens ofereix un bonic panorama sobre Cornudella i el pantà de Siurana, fem un reagrupament i prenem el camí, direcció “Serra Major Corbatera”, que s’endinsa per un bonic bosc d’alzines; continuem per un tram rocós amb alguns graons, i deixem a la dreta el camí que porta a l’ermita de Santa Maria de Montsant i, després de transitar per un bosquet de pins, voregem un turó, on es troba, a la vora del camí, una fusta, on posa: “Santa Cova Corvatera”. Més endavant, deixem a la dreta el camí que va a l’ermita de Santa María de Montsant. Ara, entrem en un tram pedregós, on alguns arbres, martiritzats pel vent, mostren les seves ferides. Precisament, una bufada de vent ens rep quan assolim el cim de la Roca Corbatera, de 1163 metres d’altitud. Des
d’aquí, gaudim d’una àmplia panoràmica de les terres del Priorat i
del Parc Natural de la Serra de Montsant, que ens possibilita veure un rosari de pobles i d’accidents orogràfics: Ulldemolins, l’ermita de Santa María de Montsant, l’Albarca, Serra Major, Cornudella, les muntanyes de Prades, Povaleda... Segueix bufant el vent quan fem la foto de grup al costat d’un cilindre i d’una pedra on podem llegir: “Com aquells pastors hem anat a la muntanya per omplir-la i omplir-nos de la pau alegre del Nadal. XXX Pessebre. Reus1991.” Al voltant de les dotze, després de carenar un tram solellós per la banda de Cornudella, el sender comença a davallar. De seguida, ens queda a la dreta una profunda balma, ubicada a la capçalera d’una petita vall. Minuts després, ens aturem davant de la boca de la Cova Santa del Montsant. Solament alguns companys, amb llanternes, intenten endinsar-se per la relliscosa, estreta i fosca galeria, però surten aviat per les dificultats d’avançar. A altres, l’aixopluc d’uns pins que ens donen ombra i l’airina fresqueta que ens mitiga la calor, ens fan més agradable l’espera dels espeleòlegs.
Continuem carenant, amb vistes a Cornudella, al pantà de Siurana i al turó rodó de Gallicant que sobresurt per darrera del turó de Siurana. Després d’un revolt, veiem, una mica llunyà, la Morera del Montsant, i de seguida, contemplem les verticals parets que es precipiten sobre els camps verds, vermellosos i groguencs del sector de Cornudella. Molt aviat, la muralla rocosa de la Serra Major, per la dreta, i les pedres i roques esbessades d’aquesta muralla, per l’esquerra, ens proporcionen un bonic recorregut. El sender comença una baixada llarga i relliscosa, i després de creuar una gran escletxa, fem un reagrupament.
A un quart de dues, agafem la direcció “Gran Carabassal” que ens porta a aquest costerut grau. Rep aquest nom perquè durant molts anys per tal de poder-lo superar, hi havia instal·lades unes escales de fusta i troncs d’alzina de la varietat carabassal. Sense gran dificultat, però amb cura de remoure el pedruscall que pot caure als capdavanters, salvem la primera part del grau que inclou dues cordes i dues escales de ferro. Vist des de baix semble més complicat que daltabaix. Encara salvem alguns trams de paret més. Un d’ells finalitza al peu d'una roca, tallada pel mig que ofereix un passadís tan estret que ens dificulta el pas amb les motxilles. Alguns companys renuncien a baixar pel grau i, acompanyats pel Toni, prefereixen arribar a la Morera del Montsant per un altre camí. Com som molta colla, el descens del grau es fa molt lent, per això, els primers, després d'esperar una bona estona, decidim prosseguir la marxa.
Ara, el camí segueix baixant per un llarg tram molt fatigós i relliscós per la gran quantitat de pedra solta que hi ha, i que causa més d’una caiguda. Finalment, continuem per una zona més planera que avança a l’ombra de les grans parets de la Serra Major, fins que el camí mor al peu de la carretera, a pocs metres de la Morera del Montsant, en el moment que el rellotge de l’església toca les tres. Mentre m’entretinc a escriure unes notes, els meus companys desapareixen; han anat en busca d’un bar. Jo m’aturo a l’entrada del poble on hi ha la font El Picarrell que m’ofereix una aigua fresqueta. Abans, un veí m’ha dit que l’aigua és potable, és la mateixa que beuen ells. Apaivagada la set, avanço pel carrer de la Font; aviat, veig al meus companys prenent unes cerveses al bar l’Únic.
Tan sols aquest bar i el cant dels ocells donen una nota de vida a aquest bonic i típic carrer de la Font on quasi totes les cases romanen tancades. Fa molta calor. Després que l’Abad ha trobat el restaurant on hem de dinar, ens dirigim cap allí. Ja són tres quarts de quatre quan entrem al restaurant Balcó del Priorat (de nom molt adient, ja que gaudeix d’una impressionant vista dels graus de la Grallera, de l’Espinós, de l’Agnet, dels Barrots i del Carrasclet que conformen la Roca Falconera, de la Serra Major). Passades les quatre, comencem a dinar, i fins dos quarts de sis, completament esgotats, no arriben els últims, els que no havien baixat pel grau del Carabassal, que són rebuts amb un fort aplaudiment.
A les set, iniciem la volta cap a Barcelona. La Serra Major, daurada pel sol vespertí, ens regala una nova i última imatge. Cap a les vuit, a l’arribar a Tarragona, en Ramon Poch ens invita a baixar de l’autocar per oferir-le al Toni un calorós aplaudiment per la magnífica excursió, com sempre, que ens ha preparat. Després d'agrair-nos aquest detall, diu aquestes paraules: “M’alegro pels que ho han passat força bé i ho sento pels que ho han pasta pitjor. L’any pròxim, l’excursió serà fàcil, fàcil, fàcil.”
Rafael Torguet. Soci 4938