JULIOL 08-09-10/07/2011

PICA D’ESTATS 8/9/10 DE Juliol de 2011-09-15
Ens reunim el divendres dia 8, a partir de les dues de la tarda en el pàrquing i àrea de pícnic de l’Artiga. Hem anat arribant en diversos grups. Uns s’han quedat a dinar a Puigcerdà, i altres a França. En total som uns 35 excursionistes. Comencem a caminar cap a tres quarts de tres seguint el riu que baixa de l’estany de Soulcer. Un pal indicador ens orienta cap el “Refuge du Pinet”, ”Pic du Montcalm”, ”Cascades de l’Artigue” Travessem el riu per un pont i deixem una cascada a la dreta. Al cap de mitja hora de caminar comencem a pujar pel bosc de Fontanal. Donada l’hora de migdia fa molta calor, però el bosc és molt ombrívol i ajuda a pujar poc a poc. Passada una hora i quart som a la sortida del bosc on fem un descans i un reagrupament, abans de continuar pujant. Caminem uns vint minuts més i arribem a l’Orri de pedra de Pla Nouzere, cal anar en compte, ja que pocs metres més enllà trobarem una bifurcació, junt a un pi solitari que porta al refugi de Pinet per l’estany Sourd, nosaltres continuem pel camí tradicional, en una hora quaranta minuts més de pujada arribem al Refugi de Pinet (2214 metres), els més àgils a les sis de la tarda i els més lents a dos quarts de set.
Prenem possessió de les lliteres respectives, ens dutxem i a les set sopem a l’horari del refugi. Després de sopar, contemplem el magnífic panorama crepuscular des del refugi mentre va pujant la boira. A partir de les vuit a dormir.
L’endemà, dissabte 9 de juliol, sortim del refugi de Pinet cap a la Pica d’Estats, a un quart de vuit del matí després d’esmorzar. El dia és completament clar i assolellat. Com que som molts, el seguici s’allarga segons les forces de cadascú entre trenta-cinc i quaranta minuts. Vorejant la vall de Barz, arribem a l’estany d’Estats, aquí agafem un pendent més fort superant un desnivell d’uns cinquanta metres, que ens porta a l'estany de Montcalm (2500 m).
Ens reagrupament un primer grup, i més allunyat ens segueix l’altre grup nostre que han sortit una mica més tard, i que avancen amb més lentitud.
Fins ara les muntanyes ens han proporcionat ombra, a partir d’aquí ja ens toca el sol, i el camí puja de dret en direcció a La Pica que tenim al davant. La ruta està molt ben senyalitzada com a sender de Gran recorregut, amb fites a vegades enormes i de formes curioses. Entre els 2700 i 2800 metres, travessem o voregem segons opcions diverses congestes, i en uns quaranta minuts arribem a la cruïlla d’unió amb el camí que ve del port de Sotllo. Continuem pujant i a les deu arribem al Coll de Riufret (2900 m), des d’on en mitja hora de pujada directe coronem La Pica (3143,5 m) a dos quarts d’onze els primers i amb diferencia de deu minuts a un quart d’hora els altres, la vista és impressionant i el dia esplèndid. El vèrtex és escarpat i rocós, insuficient en espai per la gran quantitat d’excursionistes que hi hem arribat i ens hi hem de moure, cal demanar pas per poder fer les fotografies i esperar torn, sobretot a la creu que corona el vèrtex.
Fetes les fotografies i contemplats els panorames anem cap el Pic Verdaguer (3129,4 m) que tenim a tocar, i a on pugem en uns deu minuts. Quan comencem a baixar estan arribant els companys del grup que ha sortit més tard. Continuem baixant i ens reunim altre cop al Coll de Riufred quan són dos quarts de dotze. Donada l’hora i el bon temps uns quants pugem al Montcalm (3078 m) en uns quaranta-cinc minuts entre anar i tornar. Continuem baixant arribant a l’encreuament del camí del Port de Sotllo a dos quarts d’una i a l’estany de Montcalm a dos quarts de dues on ens aturem a dinar. A quarts de dues reprenem la marxa de baixada i entre les tres i tres quarts de quatre segons la marxa de cadascú arribem al refugi. Dutxes, tertúlies a la terrassa del refugi i a les set com es norma sopem. Després de sopar els guardes del refugi amb guitarra i violí ens ofereixen un concert de cançons a càrrec dels estadants francesos, al que ens afegim en la mesura de les nostres possibilitats i coneixement de les cançons. Acabem el dia satisfets de que per fi i amb bon temps hem pujat a La Pica.
El diumenge dia 10, ens llevem a dos quarts de set, després d’esmorzar sortim del refugi i comencem a baixar a tres quarts de vuit. En lloc de tornar pel mateix camí de pujada, fem una volta a la dreta i baixem cap a l’estany Sourd on ens reunim a dos quarts de nou al costat d’una petita cabanya. Continuem avall fins a retrobar el camí de pujada, fem una petita parada a les nou i deu minuts a l’Orri de pedra del Pla Nouzere, continuem pel camí per on vam pujar ahir cap el bosc de Fontanal on per una forta pendent que baixa fent ziga zagues entre l’ombre del bosc i alguns trams de sol, retrobem l’indicador del camí de pujada cap a les deu. Seguim altre cop el curs del riu, la cascada i el pont i arribem a la presa de la central elèctrica de l’Artiga i al pàrquing / pícnic on tenim aparcats els vehicles entre un i dos quarts d’onze. Sense incidents arribem tots a Barcelona satisfets de la sortida i d’haver coronat tres cims de tres mil metres. Tant els que ja havien pujat a La Pica com els que hi han pujat per primera vegada.

MAIG 14/05/2011

14 MAIG 2011. EXCURSIÓ PER LA COSTA DE L’ESTARTIT.
Aquesta excursió, ens permetrà visitar algunes de les cales més significatives d’aquesta zona.
L’excursió comença a uns dos quilometres de l’Estartit en la zona coneguda com Les Pedreres, prenem el GR-92 fins l’altiplà del Puig Torró, on un pal indicador ens assenyala la direcció a les cales Ferriol i Pedrosa. A mida que anem caminant, la pista es fa més
estreta fins a convertir-se en un corriol pedregós que s’introdueix pel barranc de Ferriol arribant a la cala del mateix nom.
La cala Ferriol és un racó de gran bellesa, una platja de còdols flanquejada per relleus calcaris i un conjunt d’illots que li donen total protecció dels embats marins.
Tornem enrere per enllaçar amb el sender local direcció l’Estartit, arribem a un fantàstic penya- segat on descobrim la punta del Cap del Castell, el braç que més sobresurt del massís del Montgrí i s’enfonsa al mar i l’anomenada Roca Foradada, un túnel de 70 metres que travessa tota la paret i que permet el pas de petites i mitjanes embarcacions. Un petit corriol, ens porta fins la cala Pedrosa, mes petita que la cala Ferriol presenta un estret passadís al més pur estil menorquí.
Sortim de la cala per la riera fins trobar els senyals del sender local que prenem, sempre en direcció l’Estartit, fins el camí que baixa al Golfet de Falaguer, petita badia entre el Cap d’Oltrera al nord, i Punta de les Salines al sud. Tornem enrere fins un altiplà des d’on tenim unes bones vistes de les illes Medes, una mica més endavant, un camí de baixada ens porta fins la cala Calella, última cala que visitaren en aquesta bonica excursió per les cales de l’Estartit.
Com el dia és esplèndid, i la calor es deixa sentir, la Marion i la Kristina, no desaprofiten l’ocasió per donar-se un bany.

ABRIL 09/04/2011

9 D’ABRIL 2011. ROCA CORBATERA (CIM COMARCAL DEL PRIORAT).
A tres quarts de vuit, el nostre autocar, procedent de Barcelona, recull, al costat del Nàstic, els companys de Tarragona encapçalats pel Toni que ha preparat, como tots el anys, aquesta sortida de
primavera. Una gran samarreta vermella, amb el número 12 i el lema “Som un més de l’afició” s’exhibeix a la façana de l’estadi.
A un quart de deu arribem al’Albarca, (“Montaña Sagrada”, en àrab). Esmorzem a la Plaça del Castell, asseguts als murs que envolten una senzilla creu de ferro i al costat de l’església romànica de Sant Vicenç i prop d’una font. El lloc és molt agradable i representa un mirador extraordinari, ja que som a 815 metres d’altitud. Des d’aquesta talaia veiem, al fons, una ampla vall esquitxada de taques verdes de sembrats i quadrícules ocres de vinyes.
Deixem aquest bonic poblet, després de creuar el carrer de la Plaça, on hi ha una roda de molí, el carrer de Quatre Cantons i el carrer Camí de la Font. Tres noms de carrers quan, en realitat, només és un. El Camí de la Font ens deixa al peu d’un muntijol policromat, on agafem el sender GR-171 (amb marques vermelles i blanques) que es dirigeix cap a l’ermita de Santa Maria de Montsant. El sender, amb fort pendent, tenyit de tons ocres, grisos i grocs, i flanquejat de romaní i d’altres plantes molt florides, ens deixa a una pista amb trams de ciment. Poc després, en un pla, que ens ofereix un bonic panorama sobre Cornudella i el pantà de Siurana, fem un reagrupament i prenem el camí, direcció “Serra Major Corbatera”, que s’endinsa per un bonic bosc d’alzines; continuem per un tram rocós amb alguns graons, i deixem a la dreta el camí que porta a l’ermita de Santa Maria de Montsant i, després de transitar per un bosquet de pins, voregem un turó, on es troba, a la vora del camí, una fusta, on posa: “Santa Cova Corvatera”. Més endavant, deixem a la dreta el camí que va a l’ermita de Santa María de Montsant. Ara, entrem en un tram pedregós, on alguns arbres, martiritzats pel vent, mostren les seves ferides. Precisament, una bufada de vent ens rep quan assolim el cim de la Roca Corbatera, de 1163 metres d’altitud. Des
d’aquí, gaudim d’una àmplia panoràmica de les terres del Priorat i
del Parc Natural de la Serra de Montsant, que ens possibilita veure un rosari de pobles i d’accidents orogràfics: Ulldemolins, l’ermita de Santa María de Montsant, l’Albarca, Serra Major, Cornudella, les muntanyes de Prades, Povaleda... Segueix bufant el vent quan fem la foto de grup al costat d’un cilindre i d’una pedra on podem llegir: “Com aquells pastors hem anat a la muntanya per omplir-la i omplir-nos de la pau alegre del Nadal. XXX Pessebre. Reus1991.” Al voltant de les dotze, després de carenar un tram solellós per la banda de Cornudella, el sender comença a davallar. De seguida, ens queda a la dreta una profunda balma, ubicada a la capçalera d’una petita vall. Minuts després, ens aturem davant de la boca de la Cova Santa del Montsant. Solament alguns companys, amb llanternes, intenten endinsar-se per la relliscosa, estreta i fosca galeria, però surten aviat per les dificultats d’avançar. A altres, l’aixopluc d’uns pins que ens donen ombra i l’airina fresqueta que ens mitiga la calor, ens fan més agradable l’espera dels espeleòlegs.
Continuem carenant, amb vistes a Cornudella, al pantà de Siurana i al turó rodó de Gallicant que sobresurt per darrera del turó de Siurana. Després d’un revolt, veiem, una mica llunyà, la Morera del Montsant, i de seguida, contemplem les verticals parets que es precipiten sobre els camps verds, vermellosos i groguencs del sector de Cornudella. Molt aviat, la muralla rocosa de la Serra Major, per la dreta, i les pedres i roques esbessades d’aquesta muralla, per l’esquerra, ens proporcionen un bonic recorregut. El sender comença una baixada llarga i relliscosa, i després de creuar una gran escletxa, fem un reagrupament.
A un quart de dues, agafem la direcció “Gran Carabassal” que ens porta a aquest costerut grau. Rep aquest nom perquè durant molts anys per tal de poder-lo superar, hi havia instal·lades unes escales de fusta i troncs d’alzina de la varietat carabassal. Sense gran dificultat, però amb cura de remoure el pedruscall que pot caure als capdavanters, salvem la primera part del grau que inclou dues cordes i dues escales de ferro. Vist des de baix semble més complicat que daltabaix. Encara salvem alguns trams de paret més. Un d’ells finalitza al peu d'una roca, tallada pel mig que ofereix un passadís tan estret que ens dificulta el pas amb les motxilles. Alguns companys renuncien a baixar pel grau i, acompanyats pel Toni, prefereixen arribar a la Morera del Montsant per un altre camí. Com som molta colla, el descens del grau es fa molt lent, per això, els primers, després d'esperar una bona estona, decidim prosseguir la marxa.
Ara, el camí segueix baixant per un llarg tram molt fatigós i relliscós per la gran quantitat de pedra solta que hi ha, i que causa més d’una caiguda. Finalment, continuem per una zona més planera que avança a l’ombra de les grans parets de la Serra Major, fins que el camí mor al peu de la carretera, a pocs metres de la Morera del Montsant, en el moment que el rellotge de l’església toca les tres. Mentre m’entretinc a escriure unes notes, els meus companys desapareixen; han anat en busca d’un bar. Jo m’aturo a l’entrada del poble on hi ha la font El Picarrell que m’ofereix una aigua fresqueta. Abans, un veí m’ha dit que l’aigua és potable, és la mateixa que beuen ells. Apaivagada la set, avanço pel carrer de la Font; aviat, veig al meus companys prenent unes cerveses al bar l’Únic.
Tan sols aquest bar i el cant dels ocells donen una nota de vida a aquest bonic i típic carrer de la Font on quasi totes les cases romanen tancades. Fa molta calor. Després que l’Abad ha trobat el restaurant on hem de dinar, ens dirigim cap allí. Ja són tres quarts de quatre quan entrem al restaurant Balcó del Priorat (de nom molt adient, ja que gaudeix d’una impressionant vista dels graus de la Grallera, de l’Espinós, de l’Agnet, dels Barrots i del Carrasclet que conformen la Roca Falconera, de la Serra Major). Passades les quatre, comencem a dinar, i fins dos quarts de sis, completament esgotats, no arriben els últims, els que no havien baixat pel grau del Carabassal, que són rebuts amb un fort aplaudiment.
A les set, iniciem la volta cap a Barcelona. La Serra Major, daurada pel sol vespertí, ens regala una nova i última imatge. Cap a les vuit, a l’arribar a Tarragona, en Ramon Poch ens invita a baixar de l’autocar per oferir-le al Toni un calorós aplaudiment per la magnífica excursió, com sempre, que ens ha preparat. Després d'agrair-nos aquest detall, diu aquestes paraules: “M’alegro pels que ho han passat força bé i ho sento pels que ho han pasta pitjor. L’any pròxim, l’excursió serà fàcil, fàcil, fàcil.”
Rafael Torguet. Soci 4938

MARÇ 19-03-2011

CAMÍ DE RONDA LLORET DE MAR / BLANES.
Aquest mes de Març, farem l’etapa del Camí de Ronda Lloret de Mar / Blanes.
El punt de trobada és l’estació d’autobusos de Blanes, des d’on prendrem l’autobús que ens portarà fins a Lloret de Mar.
En arribar a Lloret, ens dirigim cap el passeig marítim inici de la nostra excursió, el dia és esplèndid llueix el sol, no fa vent i com encara no ha començat la temporada turística, la tranquil·litat és palesa per tots els carres de la vila. Un senyal ens indica la direcció de Blanes i que el camí forma par del GR-92. Iniciem el recorregut passant pel monument a la Dona Marinera, situat a la Punta d’en Rosaris des d’on tenim una esplèndida panoràmica de la gran platja de Lloret de Mar i al fons el Castell d’en Plaja.
Un curiós camí perfectament integrat al paisatge, ens porta fins la Cala Banys, cala de roca i pedres on es troba una sorprenent font d’aigua bicarbonatada que data de l’any 1849. Aprofitem la bellesa de l’indret per esmorzar.
Continuant la marxa entre pinedes i penya-segats, arribem al Castell de Sant Joan, d’entre els segles X i XI data la construcció del Castell, situat al cim de la muntanya que separa les platges de Fenals i de Lloret. El Castell, estratègicament situat, servia de Torre de guaita per preveure els possibles atacs marítims dels vaixells pirates francesos o genovesos que, durant mols segles, varen assetjar la costa catalana. Els constants setges i atacs als quals el van sotmetre, va comportar que patis nombrosos incendis i destruccions. Durant la guerra conta Anglaterra, l’any 1805, un vaixell de guerra britànica va llançar diverses canonades que enderrocaren par de la torre i de la muralla, finalment, una tempesta en l’any 1923, va acabar d’enderrocar l’antiga torre del Castell. Recentment, la torre principal d’homenatge i el pati central fou restaurat.
Deixem el castell i seguin els senyals del GR-92 per entre els carrers d’una urbanització, fins arribar a la Platja de Fenals, una de les més anomenades de Lloret de Mar. Travessem la platja i tornem a endinsar-nos en un bosc de sureres que en forta pujada ens porta als penya-segats des d’on tenim una esplèndida vista de la Platja de Fenals que acabem de deixar i de la Punta d’en Sureda. Seguint pel bosc, sortim a la urbanització d’en Roviralta i a l’entrada dels jardins de Santa Clotilde.
Els jardins de Santa Clotilde, son el resultat del somni del Marqués de Roviralta, que va adquirir unes vinyes junt als penya-segats l’any 1919, per construir uns jardins i una gran mansió. El disseny del jardí, fou a càrrec de Marià Rubio i Tuduri. Una de les característiques del jardí, és l’absència de flors, fet que contrasta amb una gran varietat de plantes.
Seguint els senyals del GR-92, entrem en una magnífica pineda que porta a la Cala Boadella, tranquil·la cala on es permet el nudisme. Per una forta pujada, arribem al penya-segat del bosc de Can Merles, des d’on podem admirar la força de les ones estavellant-se contra la Punta de Llevant, sortim als carrers de la urbanització de Sant Cristina i arribem a l’ermita.
Les primeres noticies de l’ermita, datant de l’any 1376 tot i que l’edifici actual del segle XVII-XVIII,
l’ermita, conserva el supòsit crani de la Santa i exvots mariners. Darrera del santuari, tenim una petita placeta, al bellmig de la qual es troba un esplèndid pi centenari, sota el que s’han celebrats nombroses menjades popular i fins i tot una reunió del Consell de Govern de la Generalitat Republicana l’any 1934.
Una pista de sorra, ens porta a la Cala de Santa Cristina que lligada a la Platja Treumal per la Punta des Canó, configuren un dels escenaris més bonics d’aquesta part de la costa.
Tornem a pujar cap els penya-segats del Ginestar i arribem a la tanca del Jardí Botànic Pinya de Rosa que ens barra el pas, no tenim mes remei que seguir per les urbanitzacions de Santa Cristina i Sant Francès fins el corriol que porta al Castell de Sant Joan. Situat al turó del mateix nom, és el vigia permanent de la Vila de Blanes.
El Castell de Sant Joan, va ser manat construir per Grau de Cabrera a mitjans del segle XIII sobre les restes d’una fortificació anterior. L’estructura que resta del Castell, consta d’una torre cilíndrica d’uns 15m alçada per 8m de diàmetre exterior, envoltada d’un fossar i d’un recinte amb porta per la banda de
migdia. Des dalt del Castell a 173m, es pot gaudir d’una magnifica vista de Blanes i la vall de la Tordera.
Tornem a baixar a la urbanització de Sant Francès i arribem a l’ermita de Sant Francesc, situada al capdamunt de la cala del mateix nom, va ser erigida pel senyor de l’almadrava en l’any 1681.
Un camí empedrat, es baixa a la Cala Sant Francès, típica cala de sorra gruixuda i aigua transparent
molt concorreguda a l’estiu pel seu fàcil accés.
Com ja és hora de dinar, aprofitem la tranquil·litat i bellesa de l’entorn per prendre un descans i fer un moix.
Després del descans, continuem el camí passant per davant del jardí botànic Mar i Mutra que va ser impulsat pel naturista alemany Karl Faust l’any 1921, amb una gran quantitat i varietat de plantes dels cinc continents.
Continuant pel carrer, sortim a sobra del port de pescadors de Blanes, des d’on tenim un magnífic panorama del port i del litoral fins la desembocadura del riu Tordera. Per entre els carres del barri dels pescadors, arribem al Passeig Marítim de Blanes i fins La Palomera, considerada la porta de la Costa Brava i final de la Nostra excursió.

FEBRER 25/26/27-02-2011

25-26-27 DE FEBRER 2011. OS DE CIVIS (RAQUETES).

Durant el dia 25, anem arribant a l'hotel Os de Civis el centenar d’excursionistes que, per tercer any consecutiu, visitem aquest bonic indret. Os de Civis, a 1650 metres d’altitud i situat al peu del pic d’Aós (2406 m), en la confluència dels rius Setúria i Salòria, és l’únic poble de Catalunya al que solament es pot accedir des d’Andorra. Una carretera que surt de Sant Julià de Loria serpenteja uns 8 quilòmetres per una estreta vall fins arribar a aquest poble lleidatà, perdut i semioblidat, malgrat gaudir d’un entorn meravellós, fins que el turisme l’ha tornat a reviure. El succés esperpèntic següent il•lustra l’abandó i solitud d’aquest llogaret: A conseqüència de les riades del 1982, el poble es va quedar incomunicat, fins que un dia va arribar un helicòpter de la Guàrdia Civil que va ser rebut, en principi, amb alegria pels pocs habitants; però l’helicòpter no va aterrar, es va limitar a llançar un escrit que deia: “Si necesitan algo, llamen por teléfono”. Un ajut fantàstic: al poble no hi havia telèfon.
El dissabte, 26, ha despertat clar i assolellat, les muntanyes que envolten Os de Civís, apareixent sense neu, clapes soltes, ens indica que l'hivern no està sent gaire rigorós per aquests indrets, per sor tota la vessant de la cara Nord del barranc de Conflent és molt ombrívola i l'únic lloc on es pot trepitjar neu.
El primer grup, integrat per 36 raquetistes deixa l’hotel a les nou, per dirigir-se al Coll de Conflent i, a continuació, assolir el Bony de Trescul. Seguidament afegeixo la informació aportada pel Toni , referent al primer grup:”A les 10 hores 20’, arribem al Coll de l’Aubaga, on fem un reagrupament, doncs el nombrós grup s’ha anat disgregant a poc a poc.
Una vegada tots reunits, seguim la ruta; les grans roderes, produïdes per algun vehicle bastant pesat, ens faciliten el caminar i les raquetes entren a formar part de la decoració de les nostres motxilles.
A les 11 hores 30’ anem arribant al Coll de Conflent (2175 m); el sol llueix i no fa gaire vent. Com la temperatura és agradable, un petit grup es queda al mirador de Conflent i el gruix del grup comença la pujada. Els capdavanters s’esforcen a obrir traça i la forta pujada obliga a pujar fent continues ziga zagues per anar progressant; sense cap incidència s’arriba al cim del Bony de Trescul (2450 m).
Tot i que la pujada ha segut fatigosa, gaudim de la panoràmica que tenim des d’aquesta alçada; com els ànims estan a tope, decidim arribar-nos fins a l’altre cim que tenim a la vora; en 15’ arribem al Bony de la Costa (2390 m). La panoràmica no ha canviat gaire, però ens permet sentir-nos més muntanyencs. Després d’una petita estona al cim, iniciem el camí de tornada. Tenint en compte que és de baixada i la traça ja està feta, ràpidament arribem al coll de Conflent al mateix temps que els companys del segon grup que han sortit més tard.”
A tres quarts d’onze deixa l’hotel la segona expedició formada per 24 raquetistes.
Després dels primers tolls, amb algunes plaques de gel bastant relliscoses, alguns excursionistes es calcen les raquetes, mentre la resta les portem a la motxilla fins al Coll o Collada de Conflent. Aviat deixem a la nostra dreta el cartell “Zona de Ramaderia Extensiva”. Metres més endavant, hi ha una bifurcació; agafem la pista de l’esquerra, completament emblanquinada, que es dirigeix cap al Coll de Conflent a través d’unes llargues llaçades. Les roderes del vehicle i les traces fetes pel primer grup ens faciliten el caminar per la pista on el gruix de neu augmenta progressivament. Heineken, el gosset rodonet i de potes curtes de l’hotel, no para d’anar cap al davant i cap el darrera, comportant-se com un gos d’atura vigilant el ramat en un prat de la muntanya. David, el guia, també està a la guaita de no perdre cap unitat de l’expedició. El crac, crac, crac de les raquetes quan transitem per zones on la neu està una mica glaçada, trenca el prolongat silenci. A dos quarts de dotze fem un reagrupament, i 30 minuts després ens aturem una mica, en un replà, on hi ha el cartell: “Os de Civis 1h 8’”. Metres més endavant, seguim per la direcció: “Servellà 47 / Collada de Conflent 1h 2’”. Al voltant de la una, arribem a la Collada de Conflent on ens trobem amb el primer grup que baixa del Bony de la Costa. Ara bufa un fort vent, quasi gèlid. En primer lloc, anem a contemplar el paisatge des del mirador abocat a la vessant de Sant Joan de L’Erm i, a continuació, ens dirigim al segon mirador que domina la banda d’Os de Civis. Aquí, arrecerats al peu del mirador, dinem un petit grup, suportant el fort vent, mentre es van reagrupant els raquetistes del segon grup. Un cartell d’aquest mirador ens informa: “Mirador de Conflent. La Collada de Conflent és un indret immillorable als peus del Pic Salória, per gaudir de l’Alt Pirineu”
A les dues repicades, iniciem el descens pel sender que va, directament, a buscar el riu Salòria. Les marques grogues, pintades als troncs dels arbres, ens orienten, malgrat la gruixuda catifa de neu en pols que ha esborrat el senderó. De tant en tant, salvem, a rossegons, algunes pendents fortes. El recorregut, flanquejat de pins i d’algunes roques on el liquen ha deixat boniques empremtes de tons grocs i verdosencs, és molt bonic, malgrat les relliscades. A meitat de camí, salvem una filferrada; la mateixa on vam finalitzar, fa dos anys per culpa de les ventades huracanades l’ascensió a la Collada de Conflent. Una mica més avall, s’aturen a dinar els que han assolit el Bony de Trescul, aprofitant un bosquet de pins, als peus dels quals no hi ha neu. Abans de les tres, reprenem la marxa. Núvols grisencs comencen a esborrar el cel blau que ha prevalgut fins fa poc. Un quart d’hora després, arribem a la vora del riu Salòria, on hi ha dos camins que porten a l'Hotel i a Os de Civis: un sender, pel marge dret del riu, amb 48 minuts al poble, i una pista on un cartell indica: “Os de Civis 52’ / Borda de la Plana 38’”. Continuem per aquesta segona ruta.
Abans de les quatre, arribem a una nova bifurcació; aquí seguim la direcció: “Os de Civis 24’ / Borda de la Plana 10’” . Tot seguit, deixem a l’esquerra el cartell “Zona de Ramaderia Extensiva” i, en un no res, ja som a l’hotel amb la companyia d'Heineken, el gosset de potes curtes, que des de la collada ha portat un ritme més tranquil.
A dos quarts de nou, anem a sopar. Tots ens dirigim al menjador amb disfresses de l'Edat Mitjana El gran repertori de personatges (princeses, dames, fades, militars, guerrers, corsaris, escrivents, plebeus...), i la qualitat i riquesa del vestuari són dignes de les millors festes de disfresses o carnavalesques. Després del sopar, molt millor que el de la nit precedent, venen les paraules d’en Ramón Poch i, a continuació, dues representacions teatrals. La primera, dividida en dues parts, representada per la companyia estable i principal de la secció realitza una actuació excel•lent. El primer acte es centra en la reunió o trobada de Colon amb els Reis Catòlics, i el segon acte, en l’arribada del descobridor a Amèrica. Entre el dos actes, la faràndula plebea, protagonitzada per la colla que surt a caminar els dimarts, representem una paròdia satírica dirigida a la cúpula de la Secció Excursionista. Tot fet amb molt bon rollo. El ball, la cantada de les havaneres El meu avi i La bella Lola i el cremat, preparat pel Xavier, completen un dia rodó.
Rafael Torguet - Soci 4938

GENER 22-01-2011

CAMÍ DE RONDA (TOSSA DE MAR) - MASSÍS DE LES CADIRETES. (22-01-2011).
A un quart de deu, amb una temperatura força baixa però amb sol, iniciem l'excursió a l'estació d'autobusos de Tossa de Mar; creuem el camping abandonat que es troba al costat de l'aparcament i, tot seguit, per una forta pendent arribem a la Torre dels Moros, torre de vigilància dels segles XV i XVI, que ens ofereix, des de la seva estratègica situació solellosa, una meravellosa vista del conjunt emmurallat de la Vila Vella, de la platja i de Tossa. A continuació, agafem per l'esquerra la direcció: "Camí de Ronda. Soureda d'en Santos"; es tracta de la pista GR-92 que travessa un bonic bosquet de sureres, que ens porta, després d'un últim tram escalonat, al mirador dels Cards des d'on contemplem impresionants penya-segats i algunes cales solament accesibles per mar.
Tornem a prendre el Camí de Ronda, direcció "El Codolar"; primer transitem, amb precaució, per la zona alta dels penya-segats i, seguidament, per unes escales amb barana (lloc que permet fotografiar bonics enquadraments de la Vila Vella), arribem a les primeres cases del poble i a la cala El Codolar on descansen unes petites barques. Per un forat de la muralla, entrem a la Vila Vella, just al davant de la porta de la Torre que, des de l'any 1950, funciona com a Museu Municipal de Tossa. Des d'aquí pugem al far, extraordinari mirador. Asseguts a la terrassa del bar-resturant, esmorcem al resguard del vent i amb la companyia del sol.
A tres quarts d'onze, abandonem el far i emprenem el descens cap al Passeig Marítim. Pel camí passem per davant de dos canons encarats a l’entrada de la Badia de Tossa; metres més avall, veiem un temple en ruïnes encimbellat sobre el mar. Poc després, contemplem l'estàtua de l'Eva Gardner que recorda que ella i en James Mason van arribar l'any 1950 a Tossa per participar en el rodatge de la pel.lícula "Pandora y el holandés errante", fet que li va donar una certa fama a la població, batejada al film amb el nom d’Esperanza. Després de recórrer el Passeig Marítim que voreja la Platja Gran, arribem a la Mar Menuda, bonic racó sense sortida. Des d'aquí, per uns erms, sortim a la carretera; de seguida, agafem per la dreta el Camí de Ronda (sense senyalitzar). Uns metres més endavant, apareix un cartell que diu: “Cala Infern d’en Caixa; zona no accesible”; després d’una prolongada pujada, tornem a la carretera Gi-682; caminen uns 50 metres per l’asfalt i, en una corba, prenem per la dreta el Camí de Ronda que, en continua baixada, ens deixa al peu de la Cala Bona, just després de passar per una zona ombrívola amb un pontet de fusta inclós.
Prosseguim la marxa i aviat trobem una pedra al costat del camí amb aquesta informació: “ß Tossa - El cami de Ronda Giverola à” Ara anem per un recorregut poc arrecerat on el vent, fa una estona, s’ha despertat amb força; el Mediterràni d’un blau intens, ribetejat de blanca randa d’escuma, es mou amb bravesa al ritme que li marca el vent; el soroll de les onades que esclaten contra les roques es deixen sentir de debò. Minuts després, ens trobem al davant de la bonica Cala Pola, on s’aboca el camping Pola. Mentre creuem l’allargada zona d’acampada, salta l’alarma a l’altura de la zona de serveis i de la piscina; una vegada que hem passat els 34 senderistes, emmudeix, però torna a funcionar quan detecta un altre grup que ens acaba de creuar. Ens aturem una estona al Parking de la Zona d’Espera del camping.
Aquí deixem el Camí de Ronda i pel GR-92 ens endinsem en el Massís de les Cadiretes; aviat deixem un abellar a l’esquerra, anunciat per un cartell groc que avisa: “Atenció Abelles”. En Juli telefonea al Toni, que no ha pogut assistir a l’excursió, malgrat que l'havia preparat, per culpa d’una tendinitis; ens envia records. Mentrestant, la pista, en constant pujada, ens porta fins al Coll del Sastre on continuem per la dreta, direcció: “Sant Grau / Puig de ses Cadiretes”. Una mica més amunt, una pedra ens indica l’indret “Pins del Bisbe”, nom que rep un bosquet de pins. La pista del GR-92 continua guanyant altura, dibuixant diverses giravoltes, fins que arribem a les restes de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que fou destruïda per les tropes napoleòniques a l’inici del segle XIX. Esmorcem sota l’empara d’una paret tatxonada de petites creus, construïdes rústicament. Al costat de l’ermita, un surer ens mostra orgullós l’efígie de la verge esculpida en el tronc nu de l’arbre.
A l’abandonar aquest indret religiós, hem d’agafar, de seguida, un camí a la dreta, però continuem baixant per la pista d’anada. Abans d’arribar al Coll del Sastre ens adonem de l’error en el moment que ens creuem amb un ciclista, coneixedor de la zona. Ens aconsella continuar fins al Coll del Sastre i allí seguir la pista per la dreta que, en continu descens, ens portarà a l’entrada de Tossa de Mar. Així ho fem, i al voltant de tres quarts de tres, arribem a la riera de Tossa que porta un regall d’aigües molt netes. Continuem pel marge esquer del rierol fins arribar a les primeres cases de la població. Fem un reagrupament a l’aparcament del supermercat Maxi Dia i, seguidament, ens apropem al bar-restaurant “El Rincón de Galicia” on prenem uns refrescos i descansem una bona estona. El flaire que desprén una caldereta, que assaboreixen una parella situada al costat nostre, atrau les mirades de tots nosaltres, però principalment d’en Jordi Vela i del “doctor” Alsina.
A les quatre, ja som a l’aparcament de l’estació d’autobusos. Comiats fins la propera trobada de raquetes a Os de Civis.

Rafael Torguet, gener 12011.