ABRIL 09/04/2011

9 D’ABRIL 2011. ROCA CORBATERA (CIM COMARCAL DEL PRIORAT).
A tres quarts de vuit, el nostre autocar, procedent de Barcelona, recull, al costat del Nàstic, els companys de Tarragona encapçalats pel Toni que ha preparat, como tots el anys, aquesta sortida de
primavera. Una gran samarreta vermella, amb el número 12 i el lema “Som un més de l’afició” s’exhibeix a la façana de l’estadi.
A un quart de deu arribem al’Albarca, (“Montaña Sagrada”, en àrab). Esmorzem a la Plaça del Castell, asseguts als murs que envolten una senzilla creu de ferro i al costat de l’església romànica de Sant Vicenç i prop d’una font. El lloc és molt agradable i representa un mirador extraordinari, ja que som a 815 metres d’altitud. Des d’aquesta talaia veiem, al fons, una ampla vall esquitxada de taques verdes de sembrats i quadrícules ocres de vinyes.
Deixem aquest bonic poblet, després de creuar el carrer de la Plaça, on hi ha una roda de molí, el carrer de Quatre Cantons i el carrer Camí de la Font. Tres noms de carrers quan, en realitat, només és un. El Camí de la Font ens deixa al peu d’un muntijol policromat, on agafem el sender GR-171 (amb marques vermelles i blanques) que es dirigeix cap a l’ermita de Santa Maria de Montsant. El sender, amb fort pendent, tenyit de tons ocres, grisos i grocs, i flanquejat de romaní i d’altres plantes molt florides, ens deixa a una pista amb trams de ciment. Poc després, en un pla, que ens ofereix un bonic panorama sobre Cornudella i el pantà de Siurana, fem un reagrupament i prenem el camí, direcció “Serra Major Corbatera”, que s’endinsa per un bonic bosc d’alzines; continuem per un tram rocós amb alguns graons, i deixem a la dreta el camí que porta a l’ermita de Santa Maria de Montsant i, després de transitar per un bosquet de pins, voregem un turó, on es troba, a la vora del camí, una fusta, on posa: “Santa Cova Corvatera”. Més endavant, deixem a la dreta el camí que va a l’ermita de Santa María de Montsant. Ara, entrem en un tram pedregós, on alguns arbres, martiritzats pel vent, mostren les seves ferides. Precisament, una bufada de vent ens rep quan assolim el cim de la Roca Corbatera, de 1163 metres d’altitud. Des
d’aquí, gaudim d’una àmplia panoràmica de les terres del Priorat i
del Parc Natural de la Serra de Montsant, que ens possibilita veure un rosari de pobles i d’accidents orogràfics: Ulldemolins, l’ermita de Santa María de Montsant, l’Albarca, Serra Major, Cornudella, les muntanyes de Prades, Povaleda... Segueix bufant el vent quan fem la foto de grup al costat d’un cilindre i d’una pedra on podem llegir: “Com aquells pastors hem anat a la muntanya per omplir-la i omplir-nos de la pau alegre del Nadal. XXX Pessebre. Reus1991.” Al voltant de les dotze, després de carenar un tram solellós per la banda de Cornudella, el sender comença a davallar. De seguida, ens queda a la dreta una profunda balma, ubicada a la capçalera d’una petita vall. Minuts després, ens aturem davant de la boca de la Cova Santa del Montsant. Solament alguns companys, amb llanternes, intenten endinsar-se per la relliscosa, estreta i fosca galeria, però surten aviat per les dificultats d’avançar. A altres, l’aixopluc d’uns pins que ens donen ombra i l’airina fresqueta que ens mitiga la calor, ens fan més agradable l’espera dels espeleòlegs.
Continuem carenant, amb vistes a Cornudella, al pantà de Siurana i al turó rodó de Gallicant que sobresurt per darrera del turó de Siurana. Després d’un revolt, veiem, una mica llunyà, la Morera del Montsant, i de seguida, contemplem les verticals parets que es precipiten sobre els camps verds, vermellosos i groguencs del sector de Cornudella. Molt aviat, la muralla rocosa de la Serra Major, per la dreta, i les pedres i roques esbessades d’aquesta muralla, per l’esquerra, ens proporcionen un bonic recorregut. El sender comença una baixada llarga i relliscosa, i després de creuar una gran escletxa, fem un reagrupament.
A un quart de dues, agafem la direcció “Gran Carabassal” que ens porta a aquest costerut grau. Rep aquest nom perquè durant molts anys per tal de poder-lo superar, hi havia instal·lades unes escales de fusta i troncs d’alzina de la varietat carabassal. Sense gran dificultat, però amb cura de remoure el pedruscall que pot caure als capdavanters, salvem la primera part del grau que inclou dues cordes i dues escales de ferro. Vist des de baix semble més complicat que daltabaix. Encara salvem alguns trams de paret més. Un d’ells finalitza al peu d'una roca, tallada pel mig que ofereix un passadís tan estret que ens dificulta el pas amb les motxilles. Alguns companys renuncien a baixar pel grau i, acompanyats pel Toni, prefereixen arribar a la Morera del Montsant per un altre camí. Com som molta colla, el descens del grau es fa molt lent, per això, els primers, després d'esperar una bona estona, decidim prosseguir la marxa.
Ara, el camí segueix baixant per un llarg tram molt fatigós i relliscós per la gran quantitat de pedra solta que hi ha, i que causa més d’una caiguda. Finalment, continuem per una zona més planera que avança a l’ombra de les grans parets de la Serra Major, fins que el camí mor al peu de la carretera, a pocs metres de la Morera del Montsant, en el moment que el rellotge de l’església toca les tres. Mentre m’entretinc a escriure unes notes, els meus companys desapareixen; han anat en busca d’un bar. Jo m’aturo a l’entrada del poble on hi ha la font El Picarrell que m’ofereix una aigua fresqueta. Abans, un veí m’ha dit que l’aigua és potable, és la mateixa que beuen ells. Apaivagada la set, avanço pel carrer de la Font; aviat, veig al meus companys prenent unes cerveses al bar l’Únic.
Tan sols aquest bar i el cant dels ocells donen una nota de vida a aquest bonic i típic carrer de la Font on quasi totes les cases romanen tancades. Fa molta calor. Després que l’Abad ha trobat el restaurant on hem de dinar, ens dirigim cap allí. Ja són tres quarts de quatre quan entrem al restaurant Balcó del Priorat (de nom molt adient, ja que gaudeix d’una impressionant vista dels graus de la Grallera, de l’Espinós, de l’Agnet, dels Barrots i del Carrasclet que conformen la Roca Falconera, de la Serra Major). Passades les quatre, comencem a dinar, i fins dos quarts de sis, completament esgotats, no arriben els últims, els que no havien baixat pel grau del Carabassal, que són rebuts amb un fort aplaudiment.
A les set, iniciem la volta cap a Barcelona. La Serra Major, daurada pel sol vespertí, ens regala una nova i última imatge. Cap a les vuit, a l’arribar a Tarragona, en Ramon Poch ens invita a baixar de l’autocar per oferir-le al Toni un calorós aplaudiment per la magnífica excursió, com sempre, que ens ha preparat. Després d'agrair-nos aquest detall, diu aquestes paraules: “M’alegro pels que ho han passat força bé i ho sento pels que ho han pasta pitjor. L’any pròxim, l’excursió serà fàcil, fàcil, fàcil.”
Rafael Torguet. Soci 4938

MARÇ 19-03-2011

CAMÍ DE RONDA LLORET DE MAR / BLANES.
Aquest mes de Març, farem l’etapa del Camí de Ronda Lloret de Mar / Blanes.
El punt de trobada és l’estació d’autobusos de Blanes, des d’on prendrem l’autobús que ens portarà fins a Lloret de Mar.
En arribar a Lloret, ens dirigim cap el passeig marítim inici de la nostra excursió, el dia és esplèndid llueix el sol, no fa vent i com encara no ha començat la temporada turística, la tranquil·litat és palesa per tots els carres de la vila. Un senyal ens indica la direcció de Blanes i que el camí forma par del GR-92. Iniciem el recorregut passant pel monument a la Dona Marinera, situat a la Punta d’en Rosaris des d’on tenim una esplèndida panoràmica de la gran platja de Lloret de Mar i al fons el Castell d’en Plaja.
Un curiós camí perfectament integrat al paisatge, ens porta fins la Cala Banys, cala de roca i pedres on es troba una sorprenent font d’aigua bicarbonatada que data de l’any 1849. Aprofitem la bellesa de l’indret per esmorzar.
Continuant la marxa entre pinedes i penya-segats, arribem al Castell de Sant Joan, d’entre els segles X i XI data la construcció del Castell, situat al cim de la muntanya que separa les platges de Fenals i de Lloret. El Castell, estratègicament situat, servia de Torre de guaita per preveure els possibles atacs marítims dels vaixells pirates francesos o genovesos que, durant mols segles, varen assetjar la costa catalana. Els constants setges i atacs als quals el van sotmetre, va comportar que patis nombrosos incendis i destruccions. Durant la guerra conta Anglaterra, l’any 1805, un vaixell de guerra britànica va llançar diverses canonades que enderrocaren par de la torre i de la muralla, finalment, una tempesta en l’any 1923, va acabar d’enderrocar l’antiga torre del Castell. Recentment, la torre principal d’homenatge i el pati central fou restaurat.
Deixem el castell i seguin els senyals del GR-92 per entre els carrers d’una urbanització, fins arribar a la Platja de Fenals, una de les més anomenades de Lloret de Mar. Travessem la platja i tornem a endinsar-nos en un bosc de sureres que en forta pujada ens porta als penya-segats des d’on tenim una esplèndida vista de la Platja de Fenals que acabem de deixar i de la Punta d’en Sureda. Seguint pel bosc, sortim a la urbanització d’en Roviralta i a l’entrada dels jardins de Santa Clotilde.
Els jardins de Santa Clotilde, son el resultat del somni del Marqués de Roviralta, que va adquirir unes vinyes junt als penya-segats l’any 1919, per construir uns jardins i una gran mansió. El disseny del jardí, fou a càrrec de Marià Rubio i Tuduri. Una de les característiques del jardí, és l’absència de flors, fet que contrasta amb una gran varietat de plantes.
Seguint els senyals del GR-92, entrem en una magnífica pineda que porta a la Cala Boadella, tranquil·la cala on es permet el nudisme. Per una forta pujada, arribem al penya-segat del bosc de Can Merles, des d’on podem admirar la força de les ones estavellant-se contra la Punta de Llevant, sortim als carrers de la urbanització de Sant Cristina i arribem a l’ermita.
Les primeres noticies de l’ermita, datant de l’any 1376 tot i que l’edifici actual del segle XVII-XVIII,
l’ermita, conserva el supòsit crani de la Santa i exvots mariners. Darrera del santuari, tenim una petita placeta, al bellmig de la qual es troba un esplèndid pi centenari, sota el que s’han celebrats nombroses menjades popular i fins i tot una reunió del Consell de Govern de la Generalitat Republicana l’any 1934.
Una pista de sorra, ens porta a la Cala de Santa Cristina que lligada a la Platja Treumal per la Punta des Canó, configuren un dels escenaris més bonics d’aquesta part de la costa.
Tornem a pujar cap els penya-segats del Ginestar i arribem a la tanca del Jardí Botànic Pinya de Rosa que ens barra el pas, no tenim mes remei que seguir per les urbanitzacions de Santa Cristina i Sant Francès fins el corriol que porta al Castell de Sant Joan. Situat al turó del mateix nom, és el vigia permanent de la Vila de Blanes.
El Castell de Sant Joan, va ser manat construir per Grau de Cabrera a mitjans del segle XIII sobre les restes d’una fortificació anterior. L’estructura que resta del Castell, consta d’una torre cilíndrica d’uns 15m alçada per 8m de diàmetre exterior, envoltada d’un fossar i d’un recinte amb porta per la banda de
migdia. Des dalt del Castell a 173m, es pot gaudir d’una magnifica vista de Blanes i la vall de la Tordera.
Tornem a baixar a la urbanització de Sant Francès i arribem a l’ermita de Sant Francesc, situada al capdamunt de la cala del mateix nom, va ser erigida pel senyor de l’almadrava en l’any 1681.
Un camí empedrat, es baixa a la Cala Sant Francès, típica cala de sorra gruixuda i aigua transparent
molt concorreguda a l’estiu pel seu fàcil accés.
Com ja és hora de dinar, aprofitem la tranquil·litat i bellesa de l’entorn per prendre un descans i fer un moix.
Després del descans, continuem el camí passant per davant del jardí botànic Mar i Mutra que va ser impulsat pel naturista alemany Karl Faust l’any 1921, amb una gran quantitat i varietat de plantes dels cinc continents.
Continuant pel carrer, sortim a sobra del port de pescadors de Blanes, des d’on tenim un magnífic panorama del port i del litoral fins la desembocadura del riu Tordera. Per entre els carres del barri dels pescadors, arribem al Passeig Marítim de Blanes i fins La Palomera, considerada la porta de la Costa Brava i final de la Nostra excursió.

FEBRER 25/26/27-02-2011

25-26-27 DE FEBRER 2011. OS DE CIVIS (RAQUETES).

Durant el dia 25, anem arribant a l'hotel Os de Civis el centenar d’excursionistes que, per tercer any consecutiu, visitem aquest bonic indret. Os de Civis, a 1650 metres d’altitud i situat al peu del pic d’Aós (2406 m), en la confluència dels rius Setúria i Salòria, és l’únic poble de Catalunya al que solament es pot accedir des d’Andorra. Una carretera que surt de Sant Julià de Loria serpenteja uns 8 quilòmetres per una estreta vall fins arribar a aquest poble lleidatà, perdut i semioblidat, malgrat gaudir d’un entorn meravellós, fins que el turisme l’ha tornat a reviure. El succés esperpèntic següent il•lustra l’abandó i solitud d’aquest llogaret: A conseqüència de les riades del 1982, el poble es va quedar incomunicat, fins que un dia va arribar un helicòpter de la Guàrdia Civil que va ser rebut, en principi, amb alegria pels pocs habitants; però l’helicòpter no va aterrar, es va limitar a llançar un escrit que deia: “Si necesitan algo, llamen por teléfono”. Un ajut fantàstic: al poble no hi havia telèfon.
El dissabte, 26, ha despertat clar i assolellat, les muntanyes que envolten Os de Civís, apareixent sense neu, clapes soltes, ens indica que l'hivern no està sent gaire rigorós per aquests indrets, per sor tota la vessant de la cara Nord del barranc de Conflent és molt ombrívola i l'únic lloc on es pot trepitjar neu.
El primer grup, integrat per 36 raquetistes deixa l’hotel a les nou, per dirigir-se al Coll de Conflent i, a continuació, assolir el Bony de Trescul. Seguidament afegeixo la informació aportada pel Toni , referent al primer grup:”A les 10 hores 20’, arribem al Coll de l’Aubaga, on fem un reagrupament, doncs el nombrós grup s’ha anat disgregant a poc a poc.
Una vegada tots reunits, seguim la ruta; les grans roderes, produïdes per algun vehicle bastant pesat, ens faciliten el caminar i les raquetes entren a formar part de la decoració de les nostres motxilles.
A les 11 hores 30’ anem arribant al Coll de Conflent (2175 m); el sol llueix i no fa gaire vent. Com la temperatura és agradable, un petit grup es queda al mirador de Conflent i el gruix del grup comença la pujada. Els capdavanters s’esforcen a obrir traça i la forta pujada obliga a pujar fent continues ziga zagues per anar progressant; sense cap incidència s’arriba al cim del Bony de Trescul (2450 m).
Tot i que la pujada ha segut fatigosa, gaudim de la panoràmica que tenim des d’aquesta alçada; com els ànims estan a tope, decidim arribar-nos fins a l’altre cim que tenim a la vora; en 15’ arribem al Bony de la Costa (2390 m). La panoràmica no ha canviat gaire, però ens permet sentir-nos més muntanyencs. Després d’una petita estona al cim, iniciem el camí de tornada. Tenint en compte que és de baixada i la traça ja està feta, ràpidament arribem al coll de Conflent al mateix temps que els companys del segon grup que han sortit més tard.”
A tres quarts d’onze deixa l’hotel la segona expedició formada per 24 raquetistes.
Després dels primers tolls, amb algunes plaques de gel bastant relliscoses, alguns excursionistes es calcen les raquetes, mentre la resta les portem a la motxilla fins al Coll o Collada de Conflent. Aviat deixem a la nostra dreta el cartell “Zona de Ramaderia Extensiva”. Metres més endavant, hi ha una bifurcació; agafem la pista de l’esquerra, completament emblanquinada, que es dirigeix cap al Coll de Conflent a través d’unes llargues llaçades. Les roderes del vehicle i les traces fetes pel primer grup ens faciliten el caminar per la pista on el gruix de neu augmenta progressivament. Heineken, el gosset rodonet i de potes curtes de l’hotel, no para d’anar cap al davant i cap el darrera, comportant-se com un gos d’atura vigilant el ramat en un prat de la muntanya. David, el guia, també està a la guaita de no perdre cap unitat de l’expedició. El crac, crac, crac de les raquetes quan transitem per zones on la neu està una mica glaçada, trenca el prolongat silenci. A dos quarts de dotze fem un reagrupament, i 30 minuts després ens aturem una mica, en un replà, on hi ha el cartell: “Os de Civis 1h 8’”. Metres més endavant, seguim per la direcció: “Servellà 47 / Collada de Conflent 1h 2’”. Al voltant de la una, arribem a la Collada de Conflent on ens trobem amb el primer grup que baixa del Bony de la Costa. Ara bufa un fort vent, quasi gèlid. En primer lloc, anem a contemplar el paisatge des del mirador abocat a la vessant de Sant Joan de L’Erm i, a continuació, ens dirigim al segon mirador que domina la banda d’Os de Civis. Aquí, arrecerats al peu del mirador, dinem un petit grup, suportant el fort vent, mentre es van reagrupant els raquetistes del segon grup. Un cartell d’aquest mirador ens informa: “Mirador de Conflent. La Collada de Conflent és un indret immillorable als peus del Pic Salória, per gaudir de l’Alt Pirineu”
A les dues repicades, iniciem el descens pel sender que va, directament, a buscar el riu Salòria. Les marques grogues, pintades als troncs dels arbres, ens orienten, malgrat la gruixuda catifa de neu en pols que ha esborrat el senderó. De tant en tant, salvem, a rossegons, algunes pendents fortes. El recorregut, flanquejat de pins i d’algunes roques on el liquen ha deixat boniques empremtes de tons grocs i verdosencs, és molt bonic, malgrat les relliscades. A meitat de camí, salvem una filferrada; la mateixa on vam finalitzar, fa dos anys per culpa de les ventades huracanades l’ascensió a la Collada de Conflent. Una mica més avall, s’aturen a dinar els que han assolit el Bony de Trescul, aprofitant un bosquet de pins, als peus dels quals no hi ha neu. Abans de les tres, reprenem la marxa. Núvols grisencs comencen a esborrar el cel blau que ha prevalgut fins fa poc. Un quart d’hora després, arribem a la vora del riu Salòria, on hi ha dos camins que porten a l'Hotel i a Os de Civis: un sender, pel marge dret del riu, amb 48 minuts al poble, i una pista on un cartell indica: “Os de Civis 52’ / Borda de la Plana 38’”. Continuem per aquesta segona ruta.
Abans de les quatre, arribem a una nova bifurcació; aquí seguim la direcció: “Os de Civis 24’ / Borda de la Plana 10’” . Tot seguit, deixem a l’esquerra el cartell “Zona de Ramaderia Extensiva” i, en un no res, ja som a l’hotel amb la companyia d'Heineken, el gosset de potes curtes, que des de la collada ha portat un ritme més tranquil.
A dos quarts de nou, anem a sopar. Tots ens dirigim al menjador amb disfresses de l'Edat Mitjana El gran repertori de personatges (princeses, dames, fades, militars, guerrers, corsaris, escrivents, plebeus...), i la qualitat i riquesa del vestuari són dignes de les millors festes de disfresses o carnavalesques. Després del sopar, molt millor que el de la nit precedent, venen les paraules d’en Ramón Poch i, a continuació, dues representacions teatrals. La primera, dividida en dues parts, representada per la companyia estable i principal de la secció realitza una actuació excel•lent. El primer acte es centra en la reunió o trobada de Colon amb els Reis Catòlics, i el segon acte, en l’arribada del descobridor a Amèrica. Entre el dos actes, la faràndula plebea, protagonitzada per la colla que surt a caminar els dimarts, representem una paròdia satírica dirigida a la cúpula de la Secció Excursionista. Tot fet amb molt bon rollo. El ball, la cantada de les havaneres El meu avi i La bella Lola i el cremat, preparat pel Xavier, completen un dia rodó.
Rafael Torguet - Soci 4938

GENER 22-01-2011

CAMÍ DE RONDA (TOSSA DE MAR) - MASSÍS DE LES CADIRETES. (22-01-2011).
A un quart de deu, amb una temperatura força baixa però amb sol, iniciem l'excursió a l'estació d'autobusos de Tossa de Mar; creuem el camping abandonat que es troba al costat de l'aparcament i, tot seguit, per una forta pendent arribem a la Torre dels Moros, torre de vigilància dels segles XV i XVI, que ens ofereix, des de la seva estratègica situació solellosa, una meravellosa vista del conjunt emmurallat de la Vila Vella, de la platja i de Tossa. A continuació, agafem per l'esquerra la direcció: "Camí de Ronda. Soureda d'en Santos"; es tracta de la pista GR-92 que travessa un bonic bosquet de sureres, que ens porta, després d'un últim tram escalonat, al mirador dels Cards des d'on contemplem impresionants penya-segats i algunes cales solament accesibles per mar.
Tornem a prendre el Camí de Ronda, direcció "El Codolar"; primer transitem, amb precaució, per la zona alta dels penya-segats i, seguidament, per unes escales amb barana (lloc que permet fotografiar bonics enquadraments de la Vila Vella), arribem a les primeres cases del poble i a la cala El Codolar on descansen unes petites barques. Per un forat de la muralla, entrem a la Vila Vella, just al davant de la porta de la Torre que, des de l'any 1950, funciona com a Museu Municipal de Tossa. Des d'aquí pugem al far, extraordinari mirador. Asseguts a la terrassa del bar-resturant, esmorcem al resguard del vent i amb la companyia del sol.
A tres quarts d'onze, abandonem el far i emprenem el descens cap al Passeig Marítim. Pel camí passem per davant de dos canons encarats a l’entrada de la Badia de Tossa; metres més avall, veiem un temple en ruïnes encimbellat sobre el mar. Poc després, contemplem l'estàtua de l'Eva Gardner que recorda que ella i en James Mason van arribar l'any 1950 a Tossa per participar en el rodatge de la pel.lícula "Pandora y el holandés errante", fet que li va donar una certa fama a la població, batejada al film amb el nom d’Esperanza. Després de recórrer el Passeig Marítim que voreja la Platja Gran, arribem a la Mar Menuda, bonic racó sense sortida. Des d'aquí, per uns erms, sortim a la carretera; de seguida, agafem per la dreta el Camí de Ronda (sense senyalitzar). Uns metres més endavant, apareix un cartell que diu: “Cala Infern d’en Caixa; zona no accesible”; després d’una prolongada pujada, tornem a la carretera Gi-682; caminen uns 50 metres per l’asfalt i, en una corba, prenem per la dreta el Camí de Ronda que, en continua baixada, ens deixa al peu de la Cala Bona, just després de passar per una zona ombrívola amb un pontet de fusta inclós.
Prosseguim la marxa i aviat trobem una pedra al costat del camí amb aquesta informació: “ß Tossa - El cami de Ronda Giverola à” Ara anem per un recorregut poc arrecerat on el vent, fa una estona, s’ha despertat amb força; el Mediterràni d’un blau intens, ribetejat de blanca randa d’escuma, es mou amb bravesa al ritme que li marca el vent; el soroll de les onades que esclaten contra les roques es deixen sentir de debò. Minuts després, ens trobem al davant de la bonica Cala Pola, on s’aboca el camping Pola. Mentre creuem l’allargada zona d’acampada, salta l’alarma a l’altura de la zona de serveis i de la piscina; una vegada que hem passat els 34 senderistes, emmudeix, però torna a funcionar quan detecta un altre grup que ens acaba de creuar. Ens aturem una estona al Parking de la Zona d’Espera del camping.
Aquí deixem el Camí de Ronda i pel GR-92 ens endinsem en el Massís de les Cadiretes; aviat deixem un abellar a l’esquerra, anunciat per un cartell groc que avisa: “Atenció Abelles”. En Juli telefonea al Toni, que no ha pogut assistir a l’excursió, malgrat que l'havia preparat, per culpa d’una tendinitis; ens envia records. Mentrestant, la pista, en constant pujada, ens porta fins al Coll del Sastre on continuem per la dreta, direcció: “Sant Grau / Puig de ses Cadiretes”. Una mica més amunt, una pedra ens indica l’indret “Pins del Bisbe”, nom que rep un bosquet de pins. La pista del GR-92 continua guanyant altura, dibuixant diverses giravoltes, fins que arribem a les restes de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que fou destruïda per les tropes napoleòniques a l’inici del segle XIX. Esmorcem sota l’empara d’una paret tatxonada de petites creus, construïdes rústicament. Al costat de l’ermita, un surer ens mostra orgullós l’efígie de la verge esculpida en el tronc nu de l’arbre.
A l’abandonar aquest indret religiós, hem d’agafar, de seguida, un camí a la dreta, però continuem baixant per la pista d’anada. Abans d’arribar al Coll del Sastre ens adonem de l’error en el moment que ens creuem amb un ciclista, coneixedor de la zona. Ens aconsella continuar fins al Coll del Sastre i allí seguir la pista per la dreta que, en continu descens, ens portarà a l’entrada de Tossa de Mar. Així ho fem, i al voltant de tres quarts de tres, arribem a la riera de Tossa que porta un regall d’aigües molt netes. Continuem pel marge esquer del rierol fins arribar a les primeres cases de la població. Fem un reagrupament a l’aparcament del supermercat Maxi Dia i, seguidament, ens apropem al bar-restaurant “El Rincón de Galicia” on prenem uns refrescos i descansem una bona estona. El flaire que desprén una caldereta, que assaboreixen una parella situada al costat nostre, atrau les mirades de tots nosaltres, però principalment d’en Jordi Vela i del “doctor” Alsina.
A les quatre, ja som a l’aparcament de l’estació d’autobusos. Comiats fins la propera trobada de raquetes a Os de Civis.

Rafael Torguet, gener 12011.

Gener 23-01-2010

A les nou del matí, els 24 excursionistes d'avui ens trobem a l'Àrea d'estacionament temporal de Castell; és un aparcament que, ara a l'hivern, és de franc. Tot seguit, vorejant la bonica platja de Castell, una de les poques de sorra verge de la costa, ens dirigim cap al poblat ibèric, alçat a dalt del turó que tanca la platja de Castell pel flanc nord. Al cor d'aquestes runes, acaronats per un tebi sol, esmorcem. Al costat, abaix, la Foradada, una caleta amb un túnel natural de pedra, ens delecta amb una suau melodia marina. Un cartell, a més de donar una exhaustiva informació del jaciment arqueológic, afexeix un text en caràcters ibèrics, el més extens que s'ha trobat fins ara, i que encara no s'ha pogut desxifrar.
A tres quarts de deu, emprenem la marxa per un sender, senyalitzat amb uns pals amb marques de color vermell, que va carenant per la banda de mar. Mitja hora després, ens acostem a un mirador des d'on contemplem, per la dreta, la Cala Canyers d'aigües turqueses i, per l'esqerra, la Punta dels Canyers. Més endavant, passem per sobre la preciosa i diminuta Cala Corbs. Alguns arbres abatuts pel vent resten, com fosilitzats, aferrats a la terra, malgrat que són morts; altres, vius, s'arrosseguen pel sòl, martiritzats per la tramuntana. El camí es un prodigi de espectaculars vistes, dignes de ser pintades pels millors acuarelistes de marines.
Abans d'arribar a la Cala Estreta, veiem unes roques de color rogenc, la veta de les quals continua per sota l'aigua i emergeix a les Illes Formigues, que es troben just al davant. A tres quarts d'onze ens rep la Cala Estreta, on un noi encen el foc a la llar del refugi de pescadors, mentre un altre ensaca unes garotes que té apilades sobre una pedra. Un cartell, al costat del refugi, mostra unes fotos d'uns edificis antics i la següent informació: Les barraques de les cales de la Costa Brava havien aixoplugat molts pescadors durant els temporals, però també han estat escenari de nombrosos àpats populars, com aquest a S'Alguer. Avancem per la estreta franja de sorra, barrada segurament els dies de mala maror, fins arribar al flanc nord de la Cala Estreta, on un mirador ens permet gaudir d'una ampla panoràmica: a la nostra esquerra, apunta un tros de Calella de Palafrugell i, tancant la costa pel nord apareix el far de San Sebastià; en front, tenim les Illes Formigues amb el seu far, que sembla el periscopi d'un submarí; aquest far evita que, avui dia, les embarcacions no segueixin la mateixa sort dels baixells de l'armada francesa, derrotada en aquest indret per l'almirall Roger de Llúria.
A continuació, baixem a una petita cala, on s'inicia El Crit, que sembla que no té sortida, però a través d'un mar de pedres, creuem un forat que ens porta a un altra cala on hi ha dos edificis. A la paret d'un d'ells apareix escrit Cala Cap Roig i per aquest punt s'enfila un corriol que, després d'una llarga i forta pujada, ens porta a la cantonada de la tanca metàl.lica dels Jardins de Cap Roig. Aqui agafem una pista que va a Calella. De seguida, passem per davant d'una masia que té un rellotge de sol amb aquesta llegenda:Tothom que passi per aqui si vol saber l'hora que es, si fa sol que guaiti enlaire, no els hi fare pagar res.
De seguida, creuem una carretera i seguim la direcció Llafranc/ GR-92; continuem per l'Avinguda Costa Brava i, tot seguit, baixem per la dreta pel Carrer dels Castellets, que ens porta al mirador de la Cala del Golfet, on hi ha un pi alçat sobre un illot punxegut que vigila aquest encantador racó. Tornem a pujar a l'Avinguda i aviat agafem un carreró escalonat, on un cartell indica: Camí de Ronda; també hi ha una placa amb uns versos d'en Maragall: Dues coses hi ha / que al mirar-les juntes / me fa el cor més gran: / la verdor dels pins, / la blavor del mar. Al final de les escales, girem a la dreta, passem un passadís i arribem a la Cala del Golfet, on fem la foto de grup al costat d'un dels illots, anomenats Castellets.
Ara ens dirigim cap a Calella; passem pel front marítim de Calella de Palafrugell, pel bonic racó de la Plaça Port-Bo, on descansen unes barquetes de colors llampants. Una mica més endavant trobem una esquemàtica estàtua de ferro, dedicada a la Gent de Mar. Continuem vorejant la costa pel camí de ronda en direcció nord, que ens ofereix, de nou, esplèndides vistes.
Abans de les dues, entrem a Llafranc; baixem al flanc sud de la platja on dinem, asseguts a sobre d'una roca, amanyagats per les onades i sota un cel que, poc a poc, es va cobrint. Finalitzat l'àpat, anem a la terrassa del restaurant Bella Costa, on una eficient cambrera oriental ens serveix els corresponents cafès, tallats, trifàsics... El cel cada vegada és més gris.
A dos quarts de tres, emprenem la marxa cap a Palamós. A les tres, passem per la Plaça Port-Bo, on hi ha una terrassa ben animada així com les del carrer Calau, on Cisco es troba amb uns amics. Després d'atravessar diferents passos subterranis, abans d'arribar a la Cala del Golfet, pugem els graons on hi ha els versos d'en Maragall. Continuem per on hem vingut aquest matí, fins a una cruïlla on prenem la direcció: GR-92/ Roque d'Ases/ Platja de Castell, 1 h, 18 min. Quan passem pel costat de la masia del rellotge de sol, cauen quatre gotes. Més endavant, deixem la pista i agafem el Gr-92, per la dreta, que s'endinsa pel bosc. Una estona més tard, on tenim una bona vista sobre la linea costanera de Palamós, deixem el GR-92 i prenem, per l'esquerra, un trencall que es precipita per una forta pendent fins arribar a una pista; la seguim uns minuts fins que ens desviem per una senda que ens porta a la surrealista barraca d'en Dalí, plantada al bell mig del bosc. Cuatre graons permeten l'accés a l'interior de l'edifici a través d'una porta, totalment inclinada cap a la dreta, com si hagués estat forçada per les mans d'un gegant. Les càmeres digitals no cessen de disparar a aquesta curiosa façana, rematada per un ull de bou.
Quasi a les cinq, amb un cel grissenc però sense pluja, arribem a l'aparcament dels cotxes, després de vorejar la bonica i deserta platja Castell. Hem gaudit d'una caminada que ens ha ofert racons preciosos i vistes meravelloses i, a més a més, el temps, malgrat que som al gener, s'ha portat mol bé amb nosaltres.

Rafael Torguet, gener 2010.